Tinc temps...

El sol ja fa hores que a marxat a dormir. És tard, segons el temps. Però què és el temps? Què és l’avui i què és el demà? El temps és la principal excusa per no fer quelcom. Quantes vegades hauré dit “és que no tinc temps!”... i resulta que és un invent més. Les hores passen, els dies marxen, els anys volen, i de nou Nadal, de nou fent anys, una altra vegada cap d’any. El temps és res i menys. Però en canvi hi tenim la nostra vida lligada; sovint la meva vida depèn del tinc o no tinc temps.
Ara que tinc temps, és quan penso i rumio... no en coses tan absurdes com aquesta, està clar. Però aquests dies tot es para. No he d’estar pendent de les hores que dormo o deixo de dormir... al cap i a la fi, demà ningú m’espera a les 8 a Barcelona. No penso en el demà ni en l’altre ni en l’altre; penso en allò que he fet avui però, sobretot, en allò que podria haver fet en aquests darrers mesos i que no he fet, fent ús de l’excusa de sempre.
Quantes vegades m’has parlat i no t’he escoltat; quantes vegades has vist refusada la teva mirada; quantes vegades has esperat paraules que mai he pronunciat; quantes vegades has desitjat sentiments que he estat incapaç de mostrar; quantes, quantes, quantes... Moltes. El meu cor n’és conscient, però sovint no és ell qui actua, o almenys en el meu cas. Pensar i actuar racionalment és el meu gran defecte; només de la raó no pot viure l’home.
L’home neix fruit de l’amor. Per tant, sense amor no hi ha qui visqui; sense amor, res. L’amor és infinit, és perdurable, etern; no pas racional.
Aquesta nit a Castelló, de fred i pluja, el meu cor a vençut a la meva ment; és capaç d’actuar per sobre la raó; és capaç d’estimar sense comprendre; és capaç d’estimar a aquell que el va ferir.

L.S.R.

El Nadal Xammarià

París, Nadal de 1939. Xammar, que hi arribat fa mesos des d´Estocolm (des del 10 de frebrer), llegeix en una festa nadalenca el seu "Nadal a Barcelona" que publicaria a una revista de Buenos Aires primer i a El Poble Català després.

"Fa fred. No es veu res. Tot és negre. Però si teniu voluntat d'escoltar, sentireu la veu de l'àngel". Així acabava el seu particular Poema de Nadal. Xammar demanava als seus compatriotes un esforç per conservar l’esperança. Bon Nadal.

"A casa el pessebre es feia per la Puríssima. En sortir de missa a la Catedral, a Santa Maria o a Sant Just, es donava un tomb per la fira de Nadal. No es tractava pas de comprar figures. El meu pare i la meva mare, que eren persones de gustos primmirats, una mica tocades i posades, asseguraven que les figures de pessebre, si es volien bones, s'havien de comprar a la Fira de Santa Llúcia i més concretament a certa parada que ells coneixien del replà de les escales de la Catedral, pujant a mà esquerra. La fira de la Puríssima era, si es pot dir, la fira del paisatge. Venia bé per comprar la molsa, el grèvol, el llorer, el vesc, una mica de suro si en feia falta. l un cop fetes sense presses totes aquestes adquisicions, era arribada l'hora de fer-ne una altra, una coca de llardons, ben greixosa i encara calenta, del Forn de Sant Jaume. Com que els paquets eren nombrosos i enfarfegadors, el retorn a casa es feia cada any en cotxe de punt. «Una carrera una pesseta», deia la meva mare. «Resulta una mica car, però la comoditat és gran».

Després de dinar, amb prou feines retirades les tovalles, una capsa de cartó plena de pols i teranyines era posada damunt de la taula. A dintre de la capsa dormien feia onze mesos, embolicades amb encenalls i paper de diari, les figures del pessebre. D'una a una la mà captinguda del meu pare les anava traient i arrenglerant. Sempre hi havia víctimes! Rabadans decapitats, el bou amb una banya trencada, galls sense cresta i ovelles tristament privades de totes quatre potes. Amb paciència i una solució enganxadissa casolana, feta a base de midó i de pa mastegat, el meu pare realitzava veritables miracles de cirurgia, acabats els quals el cirurgià arquitecte esdevenia escenògraf, esdevenia taumaturg, creador omnipotent de la terra i del cel, de l'aigua, dels homes, de tot un món. Un món nou. Un món de pessebre (.....)

Els resultats concrets de tot aquest enrenou els trobem el dia de Nadal a l'hora de dinar. Cada ovella al seu corral. Tota la família al voltant de la taula parada. ¿Què menjarem? De primer l'escudella: sopa de macarrons o de galets, amb aquell brou que es pot tallar. Després la carn d'olla ... Sí, senyor, després la carn d'olla. I quina carn d'olla! No hi ha de faltar res: mitja gallina, carn de bou i de moltó, orella de porc, cansalada grassa i magra, botifarra blanca i negra, pilota, garró, patata, col, cigrons i api. Qui en sàpiga fer una de més complerta que aixequi el dit. I després de la carn d'olla, per a esperar el plat de caça i el rostit, farem passar un entrant de peix. Jo recomano els calamarsos farcits amb carn magra de porc, musclos i el fetge del gall, tot ben trinxat i barrejat. Les perdius amb col vindran al darrera i portaran el ventrell a un punt de saturació que aconsellarà una pausa ben mesurada i el temps de fumar mig cigarret de paper. Finalment es presentarà amb la solemnitat pròpia del cas el gall rostit, acabat de sortir de la greixonera, traient fum encara i regalimant de suc, sense cap, però amb bones cuixes i magnífiques ales - com la Victòria de Samotràcia -, majestuosament inflat per un farciment abundant i saborós de prunes, castanyes, salsitxes, olives i pinyons. Mentre un voluntari el talla, un altre destaparà el vi escumós, procurant que els taps facin soroll i, si és possible, que rebotin contra el sostre. Brindem ... Brindem. A partir d'aquest moment es produirà al voltant de la taula un cert xivarri que anirà creixent durant la consumació de les postres: torrons barcelonins, fins i de crema, comprats a Can Massana, torrons de mel i d'avellana d'Agramunt, torrons forans d'Alacant i de Xixona, ametlles i pinyons ensucrats, neules calentes amb perfum de llimona i amb perfum de vainilla. El final de l'àpat és una mica sorollós. Les converses són caòtiques i és convenient que algun dels nens presents, estimulat per la general xerinola, tingui l'acudit de bufar amb una neula dintre d'una copa de xampany o un got de vi ranci. Aquesta facècia és de gran efecte: el nen s'ennuega, les tovalles queden fetes una desgràcia, les persones dels voltants queden fetes uns Sants Llàtzers. Hi ha un moment de gran confusió. Però de seguida es refà un agradós silenci que aprofitarem, si vostès volen, per a prendre cafè i fumar un cigar de l'Havana amb el desitjable recolliment.

Mare de Déu! ¿Ja són les set? Cada any passa el mateix. Quatre hores a taula. Ningú no tindrà gana de sopar. Abans de sortir a donar un volt per a esbargir la boira, encendrem el pessebre i cantarem les cançons de la diada. El pessebre presenta una novetat. Els Reis Màgics han fet llur aparició a dalt de tot de la muntanya. Cada dia faran un tros de camí i el matí del dia dels Reis, els trobarem agenollats davant de l'estable. El Noi de la Mare rep l'homenatge dels grans de la terra. Els infants de Catalunya són feliços. Els Reis d'Orient no els han oblidat.

Tot això és el passat perdut. Tot això és el passat que hem de retrobar. En aquesta nit d'un Nadal fosc i trist jo us convido a obrir el finestral com un acte d'esperança. Fa fred. No es veu res. Tot és negre. Però si teniu voluntat d'escoltar, sentireu la veu de l'àngel".

Eugeni Xammar
desembre 1939

Fent Balanç

Avui és un dia qualsevol d'agost a Castelló. Dies de tranquil·litat amb què he estat somniant durant aquest estressant curs però en els quals hi regna la meva gran mandra. No sabeu pas l'esforç que he hagut de fer per agafar un bolígraf... Però la bellesa de tota la natura verdosenca que m'envolta (joves i vells tarongers, xiprers, la majestuosa palmera, l'inacabable pi, llorers, pollancres...) i el fascinant acompanyament musical de les cigales, els grills i les campanes de la basílica fan que em rendeixi a aprofitar aquest temps, que tant enyoraré d'aquí uns mesos.

Tres mesos farà gairebé de l'inici d'aquestes vacances, que s'acaben. La velocitat dels temps és increíble, però més ho són els regals que durant aquest temps se'ns obsequien. I, a dia d'avui, només em queda agrair tots aquests regals que, durant aquest darrer any, he rebut de diverses formes, entranyables. Des del viatge a Loreto (Itàlia), ara farà un any, fins a la peregrinació a Sydney, passant per cada moment d'aquest últim curs de batxillerat.

A Loreto vaig viure com, sense humilitat, la carència d'amor incondicional és vencedora i, sense aquest amor, res hi ha que tingui prou valor per a la vida.

A cada instant d'aquest curs he tingut l'oportunitat de dur-ho a la pràctica i, un cop més, he comprovat que sola no puc fer-ho; que sense déu és impossible, perquè amb ell tot és possible.

A mitjans de juliol, a Sydney, no només vaig experimentar de nou tot plegat sinó que, en oposició a la meva raó, vaig sentir, veure, palpar i assaborir, fins a saciar-me, els fruits de l'esperit sant en aquella terra austral i en el meu cor colat.

S'allunya una llarga etapa, que sempre tindré present. S'apropa un futur incert, que arribarà veloçment, amb més dons i obsequis. Però el futur no és com un llibre que qualsevol, amb més o menys traça, pugui redactar. L'incertesa del futur i tots els esdeveniments ens posen a prova. Però sé que només he de tenir clar qui sóc i lluitar per mantenir-ho. I això tan sols tindrà un final feliç si tinc esperança, si creixo en la fe que se m'ha regalat. Només hi ha una manera de dur-ho a terme: estimant-vos incondicionalment.

No us martiritzeu amb el futur. Viviu el present, perquè les gràcies del 26 de juny de 2012 les rebreu el 26 de juny de 2012, no avui ni demà passat.

L.S.R.

Las Exóticas Vacaciones

Toda familia que quiera pasar unas vacaciones distintas e inolvidables debe visitar, en Millet, el lugar dónde vivirá nuevas experiencias realmente sorprendentes, fantasmagóricas y alucinantes, la Exoalquería.

Limoneros, magnolias, palmeras, higueras, plataneros, tulipanes, naranjos, cactus y todo lo inimaginable, sin olvidarnos de sus magníficos habitantes: los animales, serán vuestra mejor compañía.

Las horas de la comida serán únicas, ya que tendréis unas invitadas excepcionales y charlatanas, que os harán la comida mucho más amena. Ellas son las adorables abejas, vestidas de carnaval y con sus arrugadas alas.

Pero lo verdaderamente emocionante llega con el hechizado anochecer. De entre la penumbra aparecen mujercitas preparadas para asistir a la mejor de las fiestas: la matanza de cucarachas. Se colocan sus mejores trajes: de tonos rojizos, sucios, malolientes y repugnantes, para pasárselo en grande. Ya que a todas ellas les llegará el día del triunfo: morir habiendo causado espanto a algún miembro de la familia alojada. Pero eso no es todo, a partir de la media noche tiene lugar la gran carrera. Rápidas como el viento e inesperadas, corretean por toda la casa metiéndose por todas partes, en el lavabo, en la bañera, debajo de las camas…hasta alcanzar la meta: la nevera, llena de deliciosos premios.

Pero tranquilos, si a uno le aburren las carreras de cucarachas, después de cenar puede degustar, como postre, de las grandes risas que jamás uno haya imaginado. Los brazos de los grandiosos árboles –chopos, nispereros, entre otros– empezarán a temblar y las hojas enloquecerán como si de cosquillas se trataran. Y es que las vecinas, las ratas, de miradas diabólicas, de cuerpo poco definido y de sonrisa austera, tienen como hobbie salir de noche a tomar la risa de los tímidos árboles.

Por otro lado, la sala de fiestas siguiente, que tendrá lugar en el porche de la Exoalquería, será una danza que cuenta con largos años de historia, considerada patrimonio de Millet, y que sus ensayos se llevan a cabo cada noche a partir de la una de la madrugada. Esta es la danza de los dragones. Ellos actúan siempre bajo el lema Baila, baila, con nosotros, así que preparaos para bailar.

En definitiva, realmente, la vida y la felicidad en Expoalquería se hallan en la noche, convirtiendo a esta en mágica.
Y no es para menos, hasta en los dulces sueños la compañía está asegurada. Con bonitos tatuajes despertarás, con el copy-right de Mosquitos S.A. Y este despertar no es más que un radiante amanecer con la magnífica orquestra sinfónica de fondo: tenores grillos y sopranos cigarras. Combinación perfecta para un buen desayuno sin que le falte el toque salado de la carretera general.

Por lo tanto, Expoalquería, ideal en fauna y en flora, también lo es en vistas perfectas, para una familia perfecta, como la vuestra.

Dèbora Segura i Renau

Certamen Literari 2008 - Llor

Síndrome Post-vacacional

Saboreando La Eternidad recomienda la lectura de:

Síndrome Post-vacacional
[VII/I/MMVII]

Continuar después del paréntesis

Hoy empiezo de nuevo con lo de siempre. Hoy estoy feliz. Feliz de este verano especial en Castellón, feliz de la estancia inolvidable en Loreto (Italia).

No estoy melancólica de este tiempo de descanso que se apaga como una simple hoguera de San Juan. Este tiempo de vacaciones ha sido un paréntesis dentro de mis agitados dias; un paréntesis que me ha quitado grandes pesos que creía que dependían de mí.

Para algunos la vida es un regalo difícil de aceptar. Para mi, la vida es un camino en el cual se me da la oportunidad de crecer, de ser feliz, de amar y dejarme querer.

No parece fácil, pero lo es. No es una complicada rutina que te conduce a la monotonía. Simplemente se trata de aprender a vivir y a darse cuenta de que hay cosas que no dependen de uno mismo. Porque ya hay alguien que las hace por ti.

L.S.R.

Síndrome Post-vacacional

Este moderno síndrome que afecta a adultos y a niños después de las vacaciones; al volver a la rutina (trabajo o colegio), causa alteraciones físicas y psíquicas aunque leves y pasajeras. Entre sus símptomas psíquicos encontramos el estrés, ansiedad, desasosiego, desánimo y la tristeza; entre los símptomas físicos la fatiga, la dificultad de concentración, insomnio y trastornos digestivos.
Los especialistas sugieren medidas sencillas pero eficaces para amortiguar el estrés o la depresión del regreso a la rutina: 1. Practica técnicas de relajación en casa, desde respiración profunda, meditación, tensión y relajación de músculos y música suave, hasta visualización mental. 2. Usa los recuerdos de los buenos momentos de las vacaciones como una fuente de energía para enfrentar tus problemas. 3. Desarrolla un sentimiento positivo ante tu trabajo o estudios y una predisposición a hacerlos correctamente. 4. Reconoce los aspectos positivos de tu vida y descubre nuevas motivaciones en lo profesional y personal. 5. Ten en mente que el fin de semana se acerca y podrás disfrutar de las actividades que más te satisfacen. 6. Las vacaciones son vitales, no las menosprecies y concédetelas a lo largo del año para hacer lo que más te gusta. 7. Con tus compañeros emplea el sentido del humor, fomenta la comunicación y evita conflictos. 8. Transmíteles sentimientos positivos a tus hijos por la vuelta al colegio, como reencontrarse con sus amigos y recuérdales que las próximas vacaciones serán pronto.
Yo también he tenido trastornos digestivos estos días, tengo fatiga, tengo insonmio y estoy estresada por los exámenes que se avecinan. Símptomas del SPV, así que, también lo padezco? Nooo, ya os lo aseguro yo que no...
Y reflexionando y reflexionando, uno puede llegar a una simple conclusión: de veras este síndrome es de tal agudeza? O simplemente es un mero invento de este fabuloso siglo XXI?
Ya sé, ya sé... a todos nos cuesta VOLVER A LA RUTINA.

L.S.R.