Un llibre. Una història. "Els pelegrins de Sant Francesc"

"Vuit-cents anys després que Sant Francesc i els seus companys emprengueren el viatge d’Assís a Roma per demanar al Papa Innocenci III l’aprovació de la seva Regla, els catalans Ignasi i Samuel es disposaren a recórrer el mateix camí. Com diu el bisbe Agustí Cortés al pròleg, aquest llibre té un valor per l’experiència que narra, que és com una paràbola de la vida."


Pròximament anunciarem el dia de la presentació del llibre, que serà aquest mes de setembre.

Una agresión al Papa y a la democracia

Carta al director del diari Corriere della Sera, del senador italià i professor de filosofia Marcello Pera, el qual no es catòlic.


Estimado director:

La cuestión de los sacerdotes pedófilos u homosexuales desencadenada últimamente en Alemania tiene como objetivo al Papa. Pero se cometería un grave error si se pensase que el golpe no irá más allá, dada la enormidad temeraria de la iniciativa. Y se cometería un error aún más grave si se sostuviese que la cuestión finalmente se cerrará pronto como tantas otras similares. No es así. Está en curso una guerra. No precisamente contra la persona del Papa ya que, en este terreno, es imposible. Benedicto XVI ha sido convertido en invulnerable por su imagen, por su serenidad, su claridad, firmeza y doctrina. Basta su sonrisa mansa para desbaratar un ejército de adversarios.

No, la guerra es entre el laicismo y el cristianismo. Los laicistas saben bien que, si una mancha de fango llegase a la sotana blanca, se ensuciaría la Iglesia, y si fuera ensuciada la Iglesia lo sería también la religión cristiana. Por esto, los laicistas acompañan su campaña con preguntas del tipo «¿quién más llevará a sus hijos a la Iglesia?», o también «¿quién más mandará a sus chicos a una escuela católica?», o aún también «¿quién hará curar a sus pequeños en un hospital o una clínica católica?».

Hace pocos días una laicista ha dejado escapar la intención. Ha escrito: «La entidad de la difusión del abuso sexual de niños de parte de sacerdotes socava la misma legitimidad de la Iglesia católica como garante de la educación de los más pequeños». No importa que esta sentencia carezca de pruebas, porque se esconde cuidadosamente «la entidad de la difusión»: ¿uno por ciento de sacerdotes pedófilos?, ¿diez por ciento?, ¿todos? No importa ni siquiera que la sentencia carezca de lógica: bastaría sustituir «sacerdotes» con «maestros», o con «políticos», o con «periodistas» para «socavar la legitimidad» de la escuela pública, del parlamento o de la prensa. Lo que importa es la insinuación, incluso a costa de lo grosero del argumento: los sacerdotes son pedófilos, por tanto la Iglesia no tiene ninguna autoridad moral, por ende la educación católica es peligrosa, luego el cristianismo es un engaño y un peligro.

Esta guerra del laicismo contra el cristianismo es una batalla campal. Se debe llevar la memoria al nazismo y al comunismo para encontrar una similar. Cambian los medios, pero el fin es el mismo: hoy como ayer, lo que es necesario es la destrucción de la religión. Entonces Europa, pagó a esta furia destructora, el precio de la propia libertad. Es increíble que, sobre todo Alemania, mientras se golpea continuamente el pecho por el recuerdo de aquel precio que ella infligió a toda Europa, hoy, que ha vuelto a ser democrática, olvide y no comprenda que la misma democracia se perdería si se aniquilase el cristianismo.

La destrucción de la religión comportó, en ese momento, la destrucción de la razón. Hoy no comportará el triunfo de la razón laicista, sino otra barbarie. En el plano ético, es la barbarie de quien asesina a un feto porque su vida dañaría la «salud psíquica» de la madre. De quien dice que un embrión es un «grumo de células» bueno para experimentos. De quien asesina a un anciano porque no tiene más una familia que lo cuide.

De quien acelera el final de un hijo porque ya no está consciente y es incurable. De quien piensa que «progenitor A» y «progenitor B» es lo mismo que «padre» y «madre». De quien sostiene que la fe es como el coxis, un órgano que ya no participa en la evolución porque el hombre no tiene más necesidad de la cola y se mantiene erguido por sí mismo.

O también, para considerar el lado político de la guerra de los laicistas al cristianismo, la barbarie será la destrucción de Europa. Porque, abatido el cristianismo, queda el multiculturalismo, que sostiene que cada grupo tiene derecho a la propia cultura. El relativismo, que piensa que cada cultura es tan buena como cualquier otra. El pacifismo que niega que existe el mal.

Esta guerra al cristianismo no sería tan peligrosa si los cristianos la advirtiesen. En cambio, muchos de ellos participan de esa incomprensión. Son aquellos teólogos frustrados por la supremacía intelectual de Benedicto XVI. Aquellos obispos equívocos que sostienen que entrar en compromisos con la modernidad es el mejor modo de actualizar el mensaje cristiano. Aquellos cardenales en crisis de fe que comienzan a insinuar que el celibato de los sacerdotes no es un dogma y que tal vez sería mejor volver a pensarlo. Aquellos intelectuales católicos apocados que piensan que existe una «cuestión femenina» dentro de la Iglesia y un problema no resuelto entre cristianismo y sexualidad. Aquellas conferencias episcopales que equivocan en el orden del día y, mientras auspician la política de las fronteras abiertas a todos, no tienen el coraje de denunciar las agresiones que los cristianos sufren y las humillaciones que son obligados a padecer por ser todos, indiscriminadamente, llevados al banco de los acusados. O también aquellos embajadores venidos del Este, que exhiben un ministro de exteriores homosexual mientras atacan al Papa sobre cada argumento ético, o aquellos nacidos en el Oeste, que piensan que el Occidente debe ser «laico», es decir, anticristiano.

La guerra de los laicistas continuará, entre otros motivos porque un Papa como Benedicto XVI, que sonríe pero no retrocede un milímetro, la alimenta. Pero si se comprende por qué no cambia, entonces se asume la situación y no se espera el próximo golpe. Quien se limita solamente a solidarizarse con él es uno que ha entrado en el huerto de los olivos de noche y a escondidas, o quizás es uno que no ha entendido para qué está allí.

Marcello Pera
[font: forumlibertas.com]

Joan Pau II i Meir Lau, gran Rabí d'Israel

"El Papa Juan Pablo II, en una solemne sala del Vaticano, recibe a una de las más altas autoridades religiosas del judaísmo, el gran Rabino del Estado de Israel, Meir Lau. La formal entrevista se llevó a cabo en fraternal marco y quedó espacio para el relato anecdótico.

Entonces, el religioso judío narró al Sumo Pontífice un hecho acaecido hace largas décadas en una ciudad europea. Le contó que terminada la Segunda Guerra Mundial, una mujer católica se dirigió al párroco de su pueblo, para hacerle una consulta. Ella y su esposo, tenían a su cuidado, desde los días de la guerra, a un pequeño niño judío que le habían encomendado sus padres poco antes de haber sido deportados a un campo de concentración.

Los padres del niño, desaparecidos en el trágico infierno de la masacre nazi, habían previsto para el niño un futuro en la tierra de Israel, soñaban con ello. La madre adoptiva del niño judío se encontraba ante una encrucijada y pedía consejo al sacerdote católico ya que su intención era bautizar al niño en agradecimiento por haber sobrevivido a la masacre.

El párroco tuvo una pronta y comprensiva respuesta: “Se debe respetar la voluntad de los padres” Posteriormente el niño judío fue enviado al entonces naciente Estado de Israel, donde se criaría y educaría.

La anécdota resultó muy interesante para Karol Wojtyla, y pasó a ser más conmovedora aún, cuando Meir Lau el gran rabino le aclaró la identidad de aquellas personas: “Usted, Eminencia, era ese párroco católico. Y ese niño huérfano… era yo”

[Font: desconeguda]

"Gràcies al cristianisme som el que som"

Entrevista a Jaume Pujol, arquebisbe de Tarragona
Maria Coll - elsingulardigital.cat

Demà és Nadal, un temps important en el calendari cristià. En un moment que impera el laïcisme, creu que s’ha perdut el veritable sentit del Nadal?
Nadal és la festa de la família, perquè celebrem que el fill de Déu va néixer dins d’una família. Sempre és un moment de retrobament familiar i sempre serà així. Però darrera d’això hi ha d’haver un motiu i aquest, present ara i sempre, és el misteri del naixement del fill de Déu.

Creu que té temporalitat el procés de laïcització?
Penso que aquest procés alguna vegada acabarà. Els cristians tenim prou arguments per animar la gent. Si es tallen les arrels, l’arbre es mor i les arrels del Nadal és la celebració del naixement del fill de Déu, encara que molta gent ho vegi com una cosa llunyana en la seva vida.

En la clausura de la darrera sessió de la Conferència Episcopal Espanyola, vostès parlaven de crisi econòmica, però també de “crisi moral”...
Quan parlem de moral ens referim a les virtuts, als grans valors universals, com són la solidaritat, la donació, la pobresa, la família, l’estalvi... Són valors humans que el cristianisme els ha donat força. I tot això ho emboliquem amb alegria, el gran valor del Nadal per excel•lència. Però aquestes festes també ens aporten els valors de l’esforç, el perdó...

I no és precisament perquè l’Església n’ha fet bandera que alguns avui rebutgen aquests valors universals?
Això és a nivell d’opinió pública, de mitjans de comunicació. Si ens fixem veurem com les coses més valorades són de l’Església: Càritas, Mans Unides, els missioners... Això és Església! L’Església no és un monstre que s’ho menja tot i vol dominar. L’Església està per servir. I les manifestacions de servir són: donar la paraula de Déu, una paraula de pau, amor i justícia; l’administració dels sagraments que són do i la caritat. L’esforç de convivència amb els pobres i els febles és una cara de l’Església. L’altre cara són els dogmes i sobre aquests la gent hauria de reflexionar una mica. En aquest sentit, defensar la vida, la família i el matrimoni no és cap fonamentalisme.

Potser el problema ha estat la forma com l’Església ha defensat aquests dogmes?
Potser. Però jo diria que el problema és com els mitjans manifesten aquestes coses. Per exemple, al Sant Pare li han agafat frases, li han manipulat expressions, el món se li ha tirat a sobre... En un viatge a Àfrica on va parlar de coses precioses, només es van quedar amb el problema dels preservatius, que va ser la resposta a una preguntava que se li va fer a l’avió. Tot premeditat, perquè no es vol sentit parlar del paper de pacificació i de justícia social que l’Església fa i predica a l’Àfrica. Aquí ens està passant el mateix.

Així, segons vostè, els mitjans seriem els culpables de la mala imatge de l’Església...
Quan participo a la Conferència Episcopal Espanyola es fa un discurs diferent del que després destaquen els diaris. Per exemple, s’hauria de distingir entre les coses opinables i la doctrina bàsica de l’Església. Aquesta avui és poqueta, sinó l’Església no es podria arrelar en països tan diferents. Actualment tots tenim un problema de comunicació. Els professors també es queixen de les dificultats que tenen per transmetre als alumnes coneixements, però també valors, actituds... Fa falta ensenyar la gent a pensar i a reflexionar.


Un exemple de laïcització, el Consell Escolar de Catalunya va proposar denominar les festes de Nadal. Festes de Solstici d’Hivern. Què en pensa?
Això és una barbaritat i qüestiona la nostra vida, perquè gràcies al cristianisme som el que som. Fins i tot aquells que no creuen estan configurats amb aquests grans valors. L’Església és humanitzadora, i busca sempre la felicitat de la persona. Si no hi ha esperança el dia a dia és molt poca cosa.

Per tant, considera que la cultura cristiana és menystinguda?
Hi ha persones que pensen que la religió ha estat la causant de tots els mals... I és cert que hi ha gent que manipula les persones, les institucions i, fins i tot, allò més sagrat. Dins l’Església s’han fet moltes barbaritats. Igual que un ganivet serveix per tallar i fa un servei, també pot servir per matar. Ara bé, moltes vegades la manca de fe ve precedida per una manca de moral. Dilluns passat, el Sant Pare va fer un discurs sobre l’Estat del planeta i parlava dels ateus i dels agnòstics. Deia que els hem d’acollir i estimar. Potser ells també busquen aquell Déu “desconegut” que deia Pau. No és el moment d’acusar-nos. Potser aquesta gent ho fa pensant que estan fent un bé. Estic convençut que la ignorància és el pitjor enemic que té Déu. Si sabéssim explicar més bé les coses, si donéssim arguments, si féssim pensar a les persones....

Durant aquests darrers mesos Església i govern han tingut diversos enfrontaments. Un ha estat la llei de l’Avortament...
Aquest no és un tema acabat! Al contrari.

Quines conseqüències creu que pot tenir?
Podem arribar a lleis d’altres països que quan els nens neixen malament s’eliminen o a l’eutanàsia abans del final de la vida. Aquesta llei desfavoreix els més dèbils i una societat que no té en compte els més dèbils està condemnada al fracàs i a la mort. Però, més enllà del gran pecat – Jesús ens diu: “No mataràs”-, des del punt de vista humà, cal tenir en compte les dones que avorten. Els psicòlegs diuen que un 90% d’elles tindran problemes psicològics, amb la parella, amb el seu entorn... Hauríem de pensar quin tipus de societat estem produint. Estem generant una societat subjectivista i individualista, en la qual tothom pensa en el seu propi bé.

Aquest no és el primer cara a cara que l’Església ha tingut amb el govern socialista. Creuen que estan apuntant premeditadament als seus puntals?
Sí. Els pastors de l’Església i molts cristians tenen aquesta sensació. I no es tracta d’un govern d’un color polític, ja que de cristians n’hi ha a tots els partits. Molts cristians es pregunten quin bé ens portarà haver transformat el matrimoni, quin bé ens portarà la llei de l’avortament, quin bé ens portarà que una noia pugui comprar la píndola de l’endemà...? Per mi allò més preocupant són aquests plans d’educació sexual que no compten amb la família i que són un pur ensenyament fisiològic de les coses. S’imposa la cultura de la mort i això serà la destrucció de la nostra societat.

La religió a les escoles cada vegada és més testimonial.
La joventut hem preocupa molt. La manca de formació religiosa és molt greu. Encara que la classe de religió és optativa, els pares haurien de matricular-hi els fills. És una desgràcia que en molts col•legis molts alumnes no agafin la religió. I és una llàstima que molts pares no s’adonin de la importància de la formació religiosa i de la participació en els sagraments.

El govern prepara una Llei de Llibertat Religiosa. Ja es temen un altre enfrontament?
Tampoc ens volem posar la bena abans de la ferida. Estem en una situació de crisi galopant que arrastra moltes persones ignorants i hem de tenir en compte que les lleis són formadores de les conscients de les persones. Molta gent pensa que allò que està permès és bo, però no tot allò que s’aprova pot ser considerat moral.

Creu que aquests temes n’amaguen d’altres?
Sí. Penso que s’estan equivocant i agafen la religió com a element de divisió entre els ciutadans. Com que des del punt de vista econòmic no poden fer més, usen els grans temes morals per dividir el país en dos, cosa que no permet el diàleg. A més, moltes d’aquestes lleis s’han imposat sense cap consens, ni debat seriós i no s’ha fet cas als informes desfavorables.

Al País Basc l’església està moguda per l’assignació del bisbe Munilla a Guipúscoa. Aquest conflicte demostra que el Vaticà encara no es sensible a les realitats nacionals?
El nunci que envia els informes a Roma consulta moltíssima gent i és una persona molt formada. Les persones que són a Roma també reben més informació. Conec el sistema de nomenaments i li puc dir que estan molt ben informats. No es tracta d’un tema polític o de nacionalisme. Els bisbes només miren els temes religiosos i busquen quin és el millor pastor per cada lloc. L’elecció d’un bisbe és un moment delicat, però està molt ben pensat.

El 13-D alguns rectors van deixar instal•lar meses de les consultes per la independència en locals parroquials desoint els consells del Bisbe de Girona i de Solsona. Quina valoració s’ha fet d’aquest tema des de la Conferència catalana?
No en vam parlar. Ens va semblar acceptable la nota del bisbe de Girona. Va creure que la parròquia era de tots i no d’una determinada opció política i que la consulta es podia fer a l’Ajuntament o als locals dels partits que la promovien. Nosaltres no ens hem manifestat perquè les persones poden fer el que vulguin, però considerem que aquesta és una acció política. L’església amb aquestes coses no té una opinió.

En l’acte d’homenatge del bisbe Joan Carrera, alguns van voler veure una fragmentació entre els bisbes catalans més nacionalistes i els menys. Allò també va ser una interpretació dels mitjans?
El bisbe de Terrassa tenia uns actes que no va poder deixar. El bisbe de Girona també es va excusar. No hem d’anar tots a tot arreu. A mi l’altre dia em van convidar als 650 anys de la Generalitat, però ara estic ple de coses... els periodistes interpreten, però darrera les coses que fem o no fem moltes vegades no hi ha res. Nosaltres som bisbes de tothom, i hem d’estimat a tothom, encara que he de precisar que primer hem d’estimar els que estan més a prop de nosaltres i avui això ho hem oblidat una mica.

Discurs del guanyador del Premi Ortega y Gasset (2008)

"Estimados miembros del jurado, señoras y señores:

Es para mí un gran honor recibir el Premio “Ortega y Gasset” de Fotografía, convocado por El País, diario donde publiqué mis fotos iniciáticas de América Latina en la década de los ochenta y mis mejores trabajos realizados en diferentes conflictos del mundo durante la década de los noventa, muy especialmente las fotografías que tomé durante el cerco de Sarajevo.

Quiero dar las gracias a los responsables de Heraldo de Aragón, del Magazine de La Vanguardia y la Cadena Ser por respetar siempre mi trabajo como periodista y permitir que los protagonistas de mis historias, tantas veces seres humanos extraviados en los desaguaderos de la historia, tengan un espacio donde llorar y gritar.

No quiero olvidar a las organizaciones humanitarias Intermon Oxfam, Manos Unidas y Médicos Sin Fronteras, la compañía DKV SEGUROS y a mi editor Leopoldo Blume por apoyarme sin fisuras en los últimos doce años y permitir que el proyecto “Vidas Minadas”, al que pertenece la fotografía premiada, tenga vida propia y un largo recorrido que puede durar décadas.

Señoras y señores, aunque sólo tengo un hijo natural, Diego Sánchez, puedo decir que como Martín Luther King, el gran soñador afroamericano asesinado hace 40 años, también tengo otros cuatro hijos víctimas de las minas antipersonas: la mozambiqueña Sofia Elface Fumo, a la que ustedes han conocido junto a su hija Alia en la imagen premiada, que concentra todo el dolor de las víctimas, pero también la belleza de la vida y, sobre todo, la incansable lucha por la supervivencia y la dignidad de las víctimas, el camboyano Sokheurm Man, el bosnio Adis Smajic y la pequeña colombiana Mónica Paola Ojeda, que se quedó ciega tras ser víctima de una explosión a los 8 años.
Sí, son mis cuatro hijos adoptivos a los que he visto al borde de la muerte, he visto llorar, gritar de dolor, crecer, enamorarse, tener hijos, llegar a la universidad. Les aseguro que no hay nada más bello en el mundo que ver a una víctima de la guerra perseguir la felicidad. Es verdad que la guerra funde nuestras mentes y nos roba los sueños, como se dice en la película "Cuentos de una luna pálida" de Kenji Mizoguchi.

Es verdad que las armas que circulan por los campos de batalla suelen fabricarse en países desarrollados como el nuestro, que fue un gran exportador de minas en el pasado y que hoy dedica muy poco esfuerzo a la ayuda a las víctimas de las minas y al desminado.

Es verdad que todos los gobiernos españoles, desde el inicio de la transición, encabezados por los presidentes Adolfo Suarez, Leopoldo Calvo Sotelo, Felipe González, José María Aznar y José Luis Rodríguez Zapatero, permitieron y permiten las ventas de armas españolas a países con conflictos internos o guerras abiertas.

Es verdad que en la anterior legislatura se ha duplicado la venta de armas españolas al mismo tiempo que el presidente incidía en su mensaje contra la guerra y que hoy fabricamos cuatro tipos distintos de bombas de racimo cuyo comportamiento en el terreno es similar al de las minas antipersonas.

Es verdad que me siento escandalizado cada vez que me topo con armas españolas en los olvidados campos de batalla del tercer mundo, y que me avergüenzo de mis representantes políticos.

Pero como Martin Luther King, me quiero negar a creer que el banco de la justicia está en quiebra, y como él, yo también tengo un sueño: que, por fin, un presidente de un gobierno español tenga las agallas suficientes para poner fin al silencioso mercadeo de armas que convierte a nuestro país, nos guste o no, en un exportador de la muerte.

Muchas gracias."

Gervasio Sánchez
(fotògraf i periodista)
7 de maig de 2008
Guanyador premi Ortega y Gasset (de El País)

Al Ándalus en la 'umma'

"El fundamentalismo islámico tiene España en el punto de mira sentimental, simbólico y cruento.

Me sorprende… la sorpresa que produce este tipo de noticias. Como si no estuviéramos avisados y no hubiéramos sabido leer las señales que el fenómeno nos ha enviado, sin trampa ni cartón, desde que inició su tétrica cruzada. España está en el centro de su diana, reinando con la fuerza de un simbolismo atávico, y con tal magnetismo que aglutina en su mítica los sentimientos encontrados que laten en el corazón más oscuro del islam. Es el califato perdido, el Shangri-La de la umma musulmana, la encrucijada donde la rabia de una derrota secular se fusiona con el sueño de una victoria definitiva.


Desde que los Hermanos Musulmanes de Egipto, a principios del XX, empezaron a tejer la delirante ideología que hoy sustenta al fundamentalismo islámico mundial, Al Ándalus siempre fue la joya de la corona. No sólo está presente como símbolo atávico. Es, además, el primer deseo de conquista de todo el yihadismo. Y todo significa todo, desde el magma de Al Qaeda hasta el Abu Sayad de Filipinas, desde la Yamaa Islamiya pakistaní hasta el Grupo Salafista para la Predicación y el Combate argelino, desde el terrorismo checheno hasta el cachemir, el yemení o el somalí. Todos aquellos que dedican su vida a la conquista de Occidente para crear un gran califato mundial tienen Al Ándalus como mito primordial. "Utilizaremos vuestra democracia para destruir vuestra democracia", gritó durante años el jeque Omar bin Bakri desde la mezquita de Londres, y la primera torre simbólica que debía retornar al islam era, sin lugar a dudas, la de la mezquita de Córdoba.

Escribo todo esto porque, aunque nos parezca un cuento de Ali Babá, conforma el universo simbólico actual de miles de personas enroladas en la guerra santa. Lo primero, pues, que debemos tener claro es que este enemigo huidizo que, sin embargo, tiene una gran capacidad para matar tiene España en el punto de mira sentimental, simbólico y cruento. Sólo hace falta recordar que, en su primera alocución después del 11-S, Bin Laden reiteró su lucha contra cruzados y judíos y habló de dos objetivos prioritarios: Palestina y Al Ándalus. Si, además, hacemos el trágico recuento de los atentados sufridos, blanco y en botella, somos un target indiscutible: sin sumar el atentado del restaurante El Descanso –el primero del yihadismo en España– y la cantidad de islamistas detenidos en operaciones diversas, entre ellas algunas relacionadas con el 11-S, cabe recordar los atentados en Líbano, en Yemen, en el restaurante España de Casablanca y, por supuesto, el mayor atentado islamista de la historia en Europa, las bombas de Atocha. Todos tuvieron el sello yihadista y todos fueron atentados antiespañoles. Es decir, no somos la periferia de la obsesión fanática de esta ideología totalitaria que quiere conquistar el mundo. Somos el alma de su encrucijada de sentimientos. Una parte fundamental de su obsesión medieval.

Por supuesto, poco sabemos de lo ocurrido en Mauritania. Pero si se confirman los malos augurios islamistas respecto al secuestro de tres cooperantes catalanes, también se confirmaría la convicción de los expertos de que este secuestro ni sería fortuito, ni sería ajeno a la condición española de los secuestrados. No olvidemos que la rama magrebí de Al Qaeda hizo un comunicado, en octubre pasado, donde pedía "la liberación de Andalucía" y la recuperación del paraíso perdido. La cita del jeque mártir Abdulah Asma es explícita: "La yihad es una obligación desde que Granada cayó en manos de los infieles". No estamos, pues, en la periferia de esta locura totalitaria que hunde sus raíces en los califas medievales pero usa la tecnología del siglo XXI para promover el terror, sino en el centro de la diana.

La cuestión, ahora, es si sabrán leer la enésima señal de alarma estos bambis multiculturales nuestros, que proyectan una ingenuidad cósmica ante determinadas prácticas integristas. ¿Entenderán lo que está pasando o aún creerán que si se portan bien serán amiguitos? No somos un enemigo más para el yihadismo. Somos la madre de todas las obsesiones."

Pilar Rahola
VII/XII/MMIX
La Vanguardia

Das Kapital

"Das Kapital ist nicht ein Übel bei sich sellst, das Übel berücht sich auf einem schlechten Gebrauch davon", sagte Gandhi über des Geldes und, ich bin einverstanden damit. Aber, warum glaube ichdas? Die Antwort ist einfach.
Alle Menschen wissen, dass Geld notwending um zu leben ist. Das ist dem ungleicher zuflucht der ganzen Welt. Es venursacht Armen und Reichen, Wunschen und Täuschungen; Gerz. Jemand sagt, dass Geld auch die Glück gibt. Ist es die Wahrheit? Oder ist etwas anderes? Armut wird es immer in der Welt geben aber Geld verdienen oder verlieren wird den Personen nicht mehr oder weniger glücklich machen. Jeder, dass weniger wünscht, kann glücklich sein.
Das ist die einfachste Antwort.

L.S.R.

Israel, la tierra del amado.

La política és una idea moral

La campanya que va fer, el projecte que presenta Obama, és en primer lloc una idea moral. Ara mateix, quan en plena crisi proclama la necessitat d'una nova ètica de la responsabilitat que restauri la noció perduda de redistribució de beneficis i càrregues -allò que l'obamista Zapatero prefereix ignorar en la seva política econòmica-, està transmetent un criteri moral propi dels pares fundadors d'aquella república americana, que entenien l'economia no només com un produir més, sinó com un servei a una comunitat que persegueix el bé.

Només el liberalisme, la idea de l'egoisme com a motor positiu, i la mà oculta que regulava el mercat, van canviar tot allò. Obama en aquest sentit repara -veurem quant i fins a on- la ruptura produïda amb les fonts originals. I és que Obama, al igual que Clinton, i Blair, s'inspiren en bona part de la seva política en aquest corrent de pensament enfrontat intel·lectualment al liberalisme kantià, el comunitarisme, en la versió que té la seva referència en Sandel, més que en MacItyre o Taylor.

La idea moral es refereix òbviament a qüestions antropològiques, com les relacionades amb la vida (avortament, eutanàsia, ús d'embrions) el significat del ser-home i ser-dona i les institucions insubstituïbles que determinen (drets de pares i mares, matrimoni i adopció homosexual). Però també comprèn altres aspectes, com el càstig i reinserció dels delinqüents, els límits morals del mercat, dels beneficis i les altes retribucions, i en general la forma com es reparteixen les càrregues i les recompenses econòmiques. Afrontar aquestes i altres qüestions exigeix debatre idees controvertides sobre la vida bona, en lloc d'ocultar-les. La neutralitat sobre elles no existeix perquè quan un es declara tal cosa, simplement aposta a favor de la idea predominant en aquell moment.

La idea moral en política significa deliberar amb els nostres conciutadans sobre el bé comú i el destí de la nostra comunitat, però fer això requereix alguna cosa més que la llibertat de triar unes llistes cada quatre anys. Exigeix un determinat coneixement dels assumptes públics, sentit de pertinença i preocupació pel conjunt. En definitiva, un vincle moral amb la comunitat. Tot això demanda que el ciutadà posseeixi determinades virtuts tradicionals. Però el que persegueix la nostra política i la cultura mediàtica que l'acompanya és tot el contrari: escarn de la virtut, ocultació de la veritat, sentit de pertinença degradat a simple assentiment del cabdill postmodern i de l'aparell de partit.

Allò que és progressista ara no seria una nova llei sobre l'avortament, sinó saber per què és tan important que Sacyr no faci fallida després d'haver realitzat operacions financeres impresentables. Conèixer els arguments i debatre'ls públicament de perquè amb els diners de tots s'alimenta la salvació de qui més s'han enriquit, del perquè aquestes fortunes no responen de la situació amb els seus propis recursos en lloc d'utilitzar els nostres. En examinar perquè la crisi se salda enviant gent a l'atur sense plantejar-se què ha succeït, i on estan els grans beneficis de quinze anys d'expansió. Debatre sobre la necessitat en la gran empresa que els treballadors estiguin millor informats de la seva situació mitjançant la participació. Qüestionar la raó de que el Banc d'Espanya romangués silenciós quan bancs i caixes atorgaven a les grans immobiliàries crèdits que insultaven a la raó pel risc i la feblesa de les garanties.

En el nostre país, on la cultura política que alimenta els debats i els projectes és d'una depauperació desoladora, existeix l'estrany perjudici de que quan es parla de moral la solució tècnica desapareix, com si la reflexió ètica no correspongués a l'estadi superior de la racionalitat humana, i molta gent no sentís l'anhel d'una vida pública dotada de més significat i sentit, propi d'una societat bona. Necessitem una política basada en el debat de projectes de com ha de ser una societat bona i sobre com han de ser les virtuts cíviques que permeten construir-la.

La crisi econòmica, començant per la sequera del crèdit, és abans que res una sequera moral, i fins que no restituïm a la política el seu fonament i finalitat de ser una idea moral al servei d'una societat bona regida per homes i dones que busquen la virtut, perquè és condició necessària per a exercir el bé en la vida pública, mentre això no succeeixi, la indecència, és a dir la injustícia, continuarà florint.

Josep Miró i Ardèvol

31/12/2008

Israel, 1957

«Israel és el resultat d’una dispersió multisecular i enyoradissa, exacerbada per una de les explosions de barbàrie més grans, el nazisme alemany.»

Josep Pla

“La franja de Gaza torna a ser un niu d’inseguretat, d’intranquil·litat i de perill. La situació s’enverina com abans del blitz. Si davant els fets de violència no es fa un mínim de justícia, es crearà una situació inseparable a tenir en la mateixa frontera una espelunca terrorista. Tot sembla produir-se amb la intenció de fer una altra guerra...”.

Aquestes paraules no formen part d’un retall de premsa de fa escassos dies. Són la mostra de que el conflicte a Palestina roman estàtic des de fa més de cinquanta anys. Josep Pla ens ho mostra a Israel, 1957. Llibre en què, a partir de l’estada d’un mes a Israel, l’autor explica la situació d’un conflicte que llavors només començava. Descriu, amb el seu estil detallista –i sovint, irònic- la realitat del moment; realitat vista des d’ulls catalans. Aquesta obra, des del punt de vista literari, és totalment descriptiva; és una obra total d’en [1]Josep Pla. Però hi ha quelcom que li dóna un gust totalment diferent a d’altres de les seves obres: el seu caràcter històric. De la forma més senzilla, descriptiva i, fins i tot divertida, l’autor explica l’origen del conflicte araboisraelí, que encara perdura. És aquest, segurament, el llibre ideal per a aquell estimat lector que vulgui conèixer realment l’origen d’aquest conflicte, sense cap mena de politització. Una de les seves característiques principals és la capacitat de predicció de l’autor. Sens dubte, a partir de la seva observació pot entreveure que la situació, en un moment o altre, havia d’esclatar. Cinc anys més tard d’haver-ho plasmat sobre un llibre, tindria lloc la “Guerra dels sis dies” (1962).

Pla segueix una estructura d’idees per tal de descriure’ns no només l’Israel de 1957, sinó l’Israel des de la seva fundació i la seva projecció de futur. El català comença el seu relat embarcant-nos en el Theodor Herzl, embarcació finançada per l’Alemanya Occidental (com a reparació de guerra) la travessia inaugural de la qual Pla en gaudí. Aquest viatge d’anada està totalment format d’infinites descripcions: del Theodor, de la meteorologia, la geografia i dels jueus. És capaç d’introduir-nos, en una dotzena escassa de pàgines, dins el vaixell, que ens durà fins a Haifa. Arribats a terra ferma, l’empordanès ens situa en aquell indret, totalment inestable des de generacions endarrere, a partir d’una introducció al sionisme: moviment de retorn a la pàtria jueva. Després de la destrucció de Jerusalem i el Segon Temple per part de l’emperador Titus (any 70), el poble jueu es dispersà per tots els continents. Llavors es formà l’anomenada diàspora. L’essencial fou l’esperança, generació rere generació, en què algun dia aquelles terres israelianes serien la seva pàtria. El sentiment d’enyorança cap a Israel es mantingué en la memòria dels jueus, com si de quelcom genètic es tractés. Aquesta enyorança, que durà divuit segles, l’autor ho considera clau per a entendre el sionisme.

No obstant, és també realment interessant el miracle d’Israel, tal i com Pla anomena a la problemàtica de l’aigua. Com és sabut, gran part del territori és terra àrida, estèril. Però malgrat això, l’esforç sobrehumà de superar les circumstàncies històriques i del moment i la naturalesa del país, van fer possible la realitat actual. Per a en Pla, aquesta obsessió permanent per a establir un espai acollidor de persones de diferents i variats indrets del món –la diàspora- li ha atorgat a l’Estat d’Israel una gran eficiència. L’autor ens mostra la situació agrària de l’economia del país a partir de les tres zones: el nord, Galilea –fèrtil-; el centre, format per les planures del litoral –colonitzat- i el sud, el Nègueb, desert pur. La base de l’eficiència del país es troba en les conduccions d’aigua, que fan arribar aquest recurs tan apreciat al sud, a les terres sense vida. A mesura que la immigració anà creixent, s’anà avançant la colonització pel desert, per a que hi tinguessin cabuda. Per a que aquesta població acabada d’arribar tingués quelcom per començar a prosperar, a viure, es crearen diversos [2]assentaments agrícoles basats sempre en el cooperativisme. Però el lector és preguntarà com, malgrat la gran eficiència en la gestió dels recursos i del territori, un poble constituït per persones d’arreu del món pot esdevenir una pàtria unida. La [3]política de l’aigua permeté arrelar els jueus a Israel, però què ha permès la unió patriòtica després de divuit segles de diàspora? Pla ens ho mostra fàcil: el renaixement d’una la llengua morta, l’hebreu. La situació babèlica s’intentà solucionar amb el ressorgiment de l’hebreu, i sembla que funciona. L’empordanès esmenta que [4]aquesta resurrecció de l’hebreu equival a la reconstrucció de la societat d’Israel, atomitzada i dispersa [...].

Altrament, l’Estat d’Israel, com bé ja sabem, es troba envoltat d’unes fronteres realment sensibles. Pla es centra en el Golf d’Al-‘Aqabah com a un golf lliure ja de problemes. En canvi ens mostra la problemàtica del canal de Suez (que restava tancat) i als demés països àrabs, Síria, l’Aràbia Saudita i Jordània –amb la negació de l’accés al [5]Mont Scopus, entre d’altres- els quals s’oposen a l’existència de l’Estat d’Israel. Remarcarem però, una frontera d’importància actual, la franja de Gaza. Davant la situació que l’autor hi observà -de contínua inseguretat i violència i la poca efectivitat de l’acció de les Nacions Unides-, fou capaç de predir una altra guerra; predicció que es complí amb el succés de la guerra dels Sis Dies. Qui havia de dir a en Pla que el que ell ja entreveia fa cinquanta anys duraria encara dins els nostres dies...

L’autor subratlla l’occidentalització d’Israel, en relació a la seva classe política, la qual ha estat formada a Occident i s’engloba en l’Agència Jueva, l’Estat i la [6]Histadrut (la Unió de Treballadors) –primordial en la vida econòmica i social d’Israel. És un país occidental, democràtic i liberal, amb l’autoritat vetllada pel Parlament. La política fuig dels interessos creats; l’interès general i la crítica constructiva –no pas la indiferència- és el més abundant. Altrament, en termes econòmics, cal ressaltar l’eficiència dels recursos naturals, de l’[7]agricultura (i aforestació) i l’elevat esforç industrial. A diferència de l’agricultura –basada en la col·lectivitat- el sector industrial es caracteritza per petites i especialitzades empreses; són iniciatives particulars. El volum d’exportacions és la característica rellevant d’aquesta economia. Pla emfatitza la imprevisibilitat en què viu Israel, ja que com mostra la seva Declaració d’Independència, la seva missió és oferir una llar als jueus dispersos en la diàspora. Cada planificació que es fa, a mig o llarg termini, resta inhabilitat en la seva aplicació. No obstant, l’economia es troba en un moviment ascensional, gràcies als projectes basats en la rendibilitat (tant en la producció com en la direcció).

Un aspecte que l’autor dóna importància és la situació dels [8]refugiats. Afirma que el conflicte es fa etern per la gran quantitat de pensions (450 M.$) que reben aquests refugiats i els països en el quals viuen, Jordània i Egipte. Aquests refugiats viuen de les ajudes de les Nacions Unides i del món occidental. Estan indeterminats jurídicament. Tampoc s’ha fet res per aprofitar la seva mà d’obra. Viuen en un territori al qual no hi podem pertànyer i de la caritat internacional, de forma indeterminada, però eterna. Aquesta situació ha provocat que el terrorisme s’hi expandeixi, malauradament.

Altrament, Pla esmenta que la creació de l’Estat d’Israel, el fer realitat l’estat jueu, és quelcom espiritual; el territori no permetria allotjar-los a tots. Val a dir que, aquells que decidiren emigrar de la diàspora cap a aquest nou estat, ara viuen amb incomoditat i inseguretat. Per això, segons l’autor, posseir d’una força d’idealisme i passió és essencial per viure a Israel.

Per finalitzar, ens centrarem en un altre dels dilemes que Josep Pla ens planteja. La situació dels cristians a terra santa, ara dividida i totalment inestable, en especial a Jerusalem. Es lamenta de la manca de llibertat que tenen no només els que hi viuen allà sinó també els peregrins. Terra Santa es troba entre l’odi i la venjança, això dificulta i impedeix l’accés d’aquest peregrins als [9]llocs sagrats, rellevants per a un cristià.

Observem com aquest conflicte a hores d’ara encara perdura; un sol territori sobre el qual recolzen diversitats de conflictes; un sol territori on es veuen afectades tres comunitats: la musulmana, la jueva i la cristiana; un sol territori on la pau sembla una utopia eternament indeterminada. Aquest llibre d’en Pla ens dóna una perspectiva d’aquest conflicte araboisraelià molt àmplia, va molt més enllà de gran part dels articles actuals que podem trobar. Es centra en la vida d’Israel, en el seu naixement i la seva evolució, com a país i com a poble, a partir de tot allò que l’autor observa i viu durant la seva estada. No obstant, és un llibre obert del pensament d’en Pla vers aquest conflicte araboisraelià; si aquest llibre hagués estat publicat en l’actualitat, Josep Pla hagués estat titllat de sionista. No obstant, la seva posició es pot considerar com la més encertada, basada en els fets reals ocorreguts i en les seves conseqüències de forma objectiva, sense jutjar la història ni desprestigiar a aquells que s’hi veieren implicats i encara no n’han sortit.

L.S.R.

---

[1] Aquell lector que conegui Josep Pla, sabrà perfectament de què estem parlant.

[2] Com la moshava, el kibbutz, la mabara, etc. Les terres dels quals havien estat donades pel Fons Nacional Jueu a canvi de la seva posada en activitat.

[3] Pla, J. Israel, 1957. (Ediciones Destino) Barcelona: 2002. Pàg. 84

[4] Pla, J. Israel, 1957. (Ediciones Destino) Barcelona: 2002. Pàg. 97-98

[5] Josep Pla, en el capítol anomenat “Jerusalem, Jerusalem...” (pàg. 180) ens mostra el conflicte amb Jordània amb referència al Mont Scopus, en el qual els israelians hi tenien una universitat, un hospital i una biblioteca –tots ells d’elevada importància- als quals Jordània no els deixava accedir.

[6] Sindicat obrer amb els ideals sindicals del moviment laborista britànic. El pes dels fluxos migratoris a Israel són imprescindibles per a comprendre la Histadrut.

[7] Hi predomina el cultiu de regadiu, en especial de cítrics. Com hem esmentat anteriorment, l’aigua és l’element bàsic d’aquesta agricultura. L’exportació de producció agrària és característica de l’economia israeliana.

[8] Àrabs que marxaren d’Israel amb la creació de l’Estat d’Israel.

[9] El llac de Tiberíades, el mont Tabor, Canà, Natzaret, etc.

Partits polítics. Elecció interna?

Abans de tot, m’agradaria subratllar la gran paradoxa que caracteritza els partits polítics. Aquests, són actors encarregats de vetllar per la democràcia malgrat que aquesta no és tret característic en el seu funcionament intern. Segons Michells, tota organització està estructurada jeràrquicament. A més, als partits polítics, com a tota associació voluntària, qui marca el mecanisme de funcionament intern és aquell qui el funda i, altrament, aquesta associació ha de ser una unitat; ha d’ésser monolític. Amb tot plegat, observem com un partit polític és actor important a la democràcia (avaluació seguint les normes democràtiques) però, no obstant, el funcionament intern hi té irrellevància a l’hora d’ésser avaluat. Per tant, tot partit polític ha d’evitar que les discrepàncies internes del partit afectin al seu funcionament i objectius. Observem com els processos d’elecció interna són d’elevada importància per tal d’assegurar el bon funcionament del partit.

Des del punt de vista més social, es diria que els partits polítics haurien de fomentar la major participació dels afiliats i simpatitzants en la presa de decisions interna (en especial en l’elecció dels candidats). Però, de veritat és essencial això per a garantir un bon funcionament del partit? O per contra, aquest posicionament afavoreix la fragmentació interna i per tant, disminueix la força del partit com a unitat davant els altres partits? El meu posicionament es decanta més aviat per la segona qüestió. Primerament, perquè el fet de què internament l’elecció dels candidats es dugui a terme a través de primàries o assemblees produeix, irremediablement, competència interna. Ben mirat, es podria observar que aquesta competència interna afavoreix la participació i augmenta l’activitat del partit arribant així a més sectors de la societat i, tot plegat, afavoreix la democràcia. No obstant, si ho consideréssim això, cauríem en l’error de voler democratitzar l’interior dels partits. Un partit es crea arrel d’unes inquietuds o interessos d’una o més persones. Si aquests interessos i inquietuds són compartides per més persones, el grup augmenta, fins arribar a elevades dimensions. Però és necessari no oblidar l’origen d’aquest partit, el motiu del seu naixement, Com a tot capitalista que crea una empresa, qui funda un partit, vol garantir l’ideari fundacional. I això, sovint només hi ha una forma de dur-ho a terme i és mitjançant l’estructura jeràrquica en la qual la persona al capdavant és nomenada pel propietari de l’empresa; pel fundador dl partit. Perquè, com ja avançàvem anteriorment, el fet de dur a terme eleccions per escollir els candidats produeix divisió en el sí de partit; per tant, la convocatòria d’eleccions va en contra d’una de les característiques més importants d’un partit polític: la unitat. Ja que el fet que hi hagi diferents posicionaments provoca la pèrdua de la capacitat de competència exterior. Veiem per tant que unes eleccions afavoreixen la competència interna i, alhora, perjudiquen la competència externa. Els partits són, com observem, la combinació de les diferents lluites internes amb les de l’exterior, per tant, tot mecanisme que afavoreixi a reduir aquestes tensions internes serà un pas endavant per a millorar la competitivitat.

Altrament, com mencionàvem anteriorment, el fet de posar en pràctica un mecanisme d’elecció del candidat, es podria considerar com a un apropament a la societat; una obertura a les necessitats de la societat. Però, de nou tornaríem a caure en un error. Els partits polítics actualment funcionen mitjançant el bombardeig de productes (el programa), els quals van a parar als clients, a la societat, que garanteixen una sèrie d’objectius per la via democràtica. Veiem com el ciutadà a passat d’ésser participant a ser tractat com un client, al qual no li interessa gens ni mica el funcionament de

l’empresa ni els seus gerents. Simplement, el que vol és un bon funcionament i qualitat dels productes que solucionin les seves necessitats i la garantia de què són elaborats subjecte a les normes democràtiques.

Per concloure, veiem com actualment, els procediments d’elecció interna dels candidats no té sentit si es vol tenir competitivitat en el mercat partidista. Ja que com hem observat, la concepció del ciutadà envers els partits polítics ha evolucionat i alhora el paper dels ciutadans ha canviat, han esdevingut clients d’aquest mercat partidista competitiu, subjecte però, sempre, a la democràcia.

L.S.R.

El Nadal Xammarià

París, Nadal de 1939. Xammar, que hi arribat fa mesos des d´Estocolm (des del 10 de frebrer), llegeix en una festa nadalenca el seu "Nadal a Barcelona" que publicaria a una revista de Buenos Aires primer i a El Poble Català després.

"Fa fred. No es veu res. Tot és negre. Però si teniu voluntat d'escoltar, sentireu la veu de l'àngel". Així acabava el seu particular Poema de Nadal. Xammar demanava als seus compatriotes un esforç per conservar l’esperança. Bon Nadal.

"A casa el pessebre es feia per la Puríssima. En sortir de missa a la Catedral, a Santa Maria o a Sant Just, es donava un tomb per la fira de Nadal. No es tractava pas de comprar figures. El meu pare i la meva mare, que eren persones de gustos primmirats, una mica tocades i posades, asseguraven que les figures de pessebre, si es volien bones, s'havien de comprar a la Fira de Santa Llúcia i més concretament a certa parada que ells coneixien del replà de les escales de la Catedral, pujant a mà esquerra. La fira de la Puríssima era, si es pot dir, la fira del paisatge. Venia bé per comprar la molsa, el grèvol, el llorer, el vesc, una mica de suro si en feia falta. l un cop fetes sense presses totes aquestes adquisicions, era arribada l'hora de fer-ne una altra, una coca de llardons, ben greixosa i encara calenta, del Forn de Sant Jaume. Com que els paquets eren nombrosos i enfarfegadors, el retorn a casa es feia cada any en cotxe de punt. «Una carrera una pesseta», deia la meva mare. «Resulta una mica car, però la comoditat és gran».

Després de dinar, amb prou feines retirades les tovalles, una capsa de cartó plena de pols i teranyines era posada damunt de la taula. A dintre de la capsa dormien feia onze mesos, embolicades amb encenalls i paper de diari, les figures del pessebre. D'una a una la mà captinguda del meu pare les anava traient i arrenglerant. Sempre hi havia víctimes! Rabadans decapitats, el bou amb una banya trencada, galls sense cresta i ovelles tristament privades de totes quatre potes. Amb paciència i una solució enganxadissa casolana, feta a base de midó i de pa mastegat, el meu pare realitzava veritables miracles de cirurgia, acabats els quals el cirurgià arquitecte esdevenia escenògraf, esdevenia taumaturg, creador omnipotent de la terra i del cel, de l'aigua, dels homes, de tot un món. Un món nou. Un món de pessebre (.....)

Els resultats concrets de tot aquest enrenou els trobem el dia de Nadal a l'hora de dinar. Cada ovella al seu corral. Tota la família al voltant de la taula parada. ¿Què menjarem? De primer l'escudella: sopa de macarrons o de galets, amb aquell brou que es pot tallar. Després la carn d'olla ... Sí, senyor, després la carn d'olla. I quina carn d'olla! No hi ha de faltar res: mitja gallina, carn de bou i de moltó, orella de porc, cansalada grassa i magra, botifarra blanca i negra, pilota, garró, patata, col, cigrons i api. Qui en sàpiga fer una de més complerta que aixequi el dit. I després de la carn d'olla, per a esperar el plat de caça i el rostit, farem passar un entrant de peix. Jo recomano els calamarsos farcits amb carn magra de porc, musclos i el fetge del gall, tot ben trinxat i barrejat. Les perdius amb col vindran al darrera i portaran el ventrell a un punt de saturació que aconsellarà una pausa ben mesurada i el temps de fumar mig cigarret de paper. Finalment es presentarà amb la solemnitat pròpia del cas el gall rostit, acabat de sortir de la greixonera, traient fum encara i regalimant de suc, sense cap, però amb bones cuixes i magnífiques ales - com la Victòria de Samotràcia -, majestuosament inflat per un farciment abundant i saborós de prunes, castanyes, salsitxes, olives i pinyons. Mentre un voluntari el talla, un altre destaparà el vi escumós, procurant que els taps facin soroll i, si és possible, que rebotin contra el sostre. Brindem ... Brindem. A partir d'aquest moment es produirà al voltant de la taula un cert xivarri que anirà creixent durant la consumació de les postres: torrons barcelonins, fins i de crema, comprats a Can Massana, torrons de mel i d'avellana d'Agramunt, torrons forans d'Alacant i de Xixona, ametlles i pinyons ensucrats, neules calentes amb perfum de llimona i amb perfum de vainilla. El final de l'àpat és una mica sorollós. Les converses són caòtiques i és convenient que algun dels nens presents, estimulat per la general xerinola, tingui l'acudit de bufar amb una neula dintre d'una copa de xampany o un got de vi ranci. Aquesta facècia és de gran efecte: el nen s'ennuega, les tovalles queden fetes una desgràcia, les persones dels voltants queden fetes uns Sants Llàtzers. Hi ha un moment de gran confusió. Però de seguida es refà un agradós silenci que aprofitarem, si vostès volen, per a prendre cafè i fumar un cigar de l'Havana amb el desitjable recolliment.

Mare de Déu! ¿Ja són les set? Cada any passa el mateix. Quatre hores a taula. Ningú no tindrà gana de sopar. Abans de sortir a donar un volt per a esbargir la boira, encendrem el pessebre i cantarem les cançons de la diada. El pessebre presenta una novetat. Els Reis Màgics han fet llur aparició a dalt de tot de la muntanya. Cada dia faran un tros de camí i el matí del dia dels Reis, els trobarem agenollats davant de l'estable. El Noi de la Mare rep l'homenatge dels grans de la terra. Els infants de Catalunya són feliços. Els Reis d'Orient no els han oblidat.

Tot això és el passat perdut. Tot això és el passat que hem de retrobar. En aquesta nit d'un Nadal fosc i trist jo us convido a obrir el finestral com un acte d'esperança. Fa fred. No es veu res. Tot és negre. Però si teniu voluntat d'escoltar, sentireu la veu de l'àngel".

Eugeni Xammar
desembre 1939

Un nou Gatonde: Fundació G3T

Fa trenta quatre anys –en temps de fam, guerra i malària– nasqué, a Burundi, una de les dones que faria renéixer la regió de Gatonde. Ella fou Angélique Ciza.

Es casà amb tan sols 18 anys, a canvi de dues vaques, amb un mestre congolès. Després de continuats i inacabables atacs contra el barri on residien, decidiren marxar a Gatonde.

En aquell temps d’incerteses, dubtes, tensions, i desesperació apareguí una estrangera al poble. Les incessants preguntes que l’estrangera li formulava van portar Angélique a col·laborar amb ella. Aquesta estrangera era la Mat, una nutricionista i economista que viatjà a Burundi amb l’ànim d’ajudar a aquella població. Durant la seva estada, que durà 7 anys, emprengué un gran projecte social a Gatonde.

Aquest projecte anava adreçat a la població infantil de tot la zona. El principal objectiu fou la creació d’un centre nutricional per a menors de 5 anys. Seguidament, atengueren fins i tot parts, feren arribar l’electricitat i crearen l’escola. Aquesta escola acollí a centenars d’infants de tot el pujol de Gatonde.

Però, tot aquest procés anà acompanyat de nits de por sense dormir, de neguit incontrolable per si en un moment o altre havien de fugir. Els mateixos veïns, amables, de nit podien ser l’enemic. Rebels i militars, una lluita constant; havien d’anar sempre amb cura de no accionar de forma de sospita traïdorenca per ambdós bàndols.

Malgrat l’arribada de la democràcia a Burundi l’any 1993, els combats entre els militars i els rebels continuaren notòriament. D’ençà de les primeres eleccions democràtiques s’ha arribat a diversos acords de pau, sovint interromputs per atemptats rebels.

Actualment però, la situació a la zona de Gatonde és de tranquil·litat i d’esperança. Gràcies a la pau instaurada a la regió i a la Fundació G3T, institucionalitzada l’any 2004, la qual fou finançada, en un inici, amb capital de diverses ONG’s i d’espanyols que confiaven en aquell projecte. Actualment, aquesta fundació –de la qual formen part Angélique i Mat– respon a les necessitats de 29.000 persones de tota la zona.

Aquesta burundesa de 34 anys ha vist néixer, de l’esperança, un nou Gatonde que permetrà que els seus deu fills creixin, aprenguin i gaudeixin d’un poble afectat per guerres i traïcions, malària i fam, però reconstruït sobre fonaments de pau.

Més informació

L.S.R.