Israel, 1957

«Israel és el resultat d’una dispersió multisecular i enyoradissa, exacerbada per una de les explosions de barbàrie més grans, el nazisme alemany.»

Josep Pla

“La franja de Gaza torna a ser un niu d’inseguretat, d’intranquil·litat i de perill. La situació s’enverina com abans del blitz. Si davant els fets de violència no es fa un mínim de justícia, es crearà una situació inseparable a tenir en la mateixa frontera una espelunca terrorista. Tot sembla produir-se amb la intenció de fer una altra guerra...”.

Aquestes paraules no formen part d’un retall de premsa de fa escassos dies. Són la mostra de que el conflicte a Palestina roman estàtic des de fa més de cinquanta anys. Josep Pla ens ho mostra a Israel, 1957. Llibre en què, a partir de l’estada d’un mes a Israel, l’autor explica la situació d’un conflicte que llavors només començava. Descriu, amb el seu estil detallista –i sovint, irònic- la realitat del moment; realitat vista des d’ulls catalans. Aquesta obra, des del punt de vista literari, és totalment descriptiva; és una obra total d’en [1]Josep Pla. Però hi ha quelcom que li dóna un gust totalment diferent a d’altres de les seves obres: el seu caràcter històric. De la forma més senzilla, descriptiva i, fins i tot divertida, l’autor explica l’origen del conflicte araboisraelí, que encara perdura. És aquest, segurament, el llibre ideal per a aquell estimat lector que vulgui conèixer realment l’origen d’aquest conflicte, sense cap mena de politització. Una de les seves característiques principals és la capacitat de predicció de l’autor. Sens dubte, a partir de la seva observació pot entreveure que la situació, en un moment o altre, havia d’esclatar. Cinc anys més tard d’haver-ho plasmat sobre un llibre, tindria lloc la “Guerra dels sis dies” (1962).

Pla segueix una estructura d’idees per tal de descriure’ns no només l’Israel de 1957, sinó l’Israel des de la seva fundació i la seva projecció de futur. El català comença el seu relat embarcant-nos en el Theodor Herzl, embarcació finançada per l’Alemanya Occidental (com a reparació de guerra) la travessia inaugural de la qual Pla en gaudí. Aquest viatge d’anada està totalment format d’infinites descripcions: del Theodor, de la meteorologia, la geografia i dels jueus. És capaç d’introduir-nos, en una dotzena escassa de pàgines, dins el vaixell, que ens durà fins a Haifa. Arribats a terra ferma, l’empordanès ens situa en aquell indret, totalment inestable des de generacions endarrere, a partir d’una introducció al sionisme: moviment de retorn a la pàtria jueva. Després de la destrucció de Jerusalem i el Segon Temple per part de l’emperador Titus (any 70), el poble jueu es dispersà per tots els continents. Llavors es formà l’anomenada diàspora. L’essencial fou l’esperança, generació rere generació, en què algun dia aquelles terres israelianes serien la seva pàtria. El sentiment d’enyorança cap a Israel es mantingué en la memòria dels jueus, com si de quelcom genètic es tractés. Aquesta enyorança, que durà divuit segles, l’autor ho considera clau per a entendre el sionisme.

No obstant, és també realment interessant el miracle d’Israel, tal i com Pla anomena a la problemàtica de l’aigua. Com és sabut, gran part del territori és terra àrida, estèril. Però malgrat això, l’esforç sobrehumà de superar les circumstàncies històriques i del moment i la naturalesa del país, van fer possible la realitat actual. Per a en Pla, aquesta obsessió permanent per a establir un espai acollidor de persones de diferents i variats indrets del món –la diàspora- li ha atorgat a l’Estat d’Israel una gran eficiència. L’autor ens mostra la situació agrària de l’economia del país a partir de les tres zones: el nord, Galilea –fèrtil-; el centre, format per les planures del litoral –colonitzat- i el sud, el Nègueb, desert pur. La base de l’eficiència del país es troba en les conduccions d’aigua, que fan arribar aquest recurs tan apreciat al sud, a les terres sense vida. A mesura que la immigració anà creixent, s’anà avançant la colonització pel desert, per a que hi tinguessin cabuda. Per a que aquesta població acabada d’arribar tingués quelcom per començar a prosperar, a viure, es crearen diversos [2]assentaments agrícoles basats sempre en el cooperativisme. Però el lector és preguntarà com, malgrat la gran eficiència en la gestió dels recursos i del territori, un poble constituït per persones d’arreu del món pot esdevenir una pàtria unida. La [3]política de l’aigua permeté arrelar els jueus a Israel, però què ha permès la unió patriòtica després de divuit segles de diàspora? Pla ens ho mostra fàcil: el renaixement d’una la llengua morta, l’hebreu. La situació babèlica s’intentà solucionar amb el ressorgiment de l’hebreu, i sembla que funciona. L’empordanès esmenta que [4]aquesta resurrecció de l’hebreu equival a la reconstrucció de la societat d’Israel, atomitzada i dispersa [...].

Altrament, l’Estat d’Israel, com bé ja sabem, es troba envoltat d’unes fronteres realment sensibles. Pla es centra en el Golf d’Al-‘Aqabah com a un golf lliure ja de problemes. En canvi ens mostra la problemàtica del canal de Suez (que restava tancat) i als demés països àrabs, Síria, l’Aràbia Saudita i Jordània –amb la negació de l’accés al [5]Mont Scopus, entre d’altres- els quals s’oposen a l’existència de l’Estat d’Israel. Remarcarem però, una frontera d’importància actual, la franja de Gaza. Davant la situació que l’autor hi observà -de contínua inseguretat i violència i la poca efectivitat de l’acció de les Nacions Unides-, fou capaç de predir una altra guerra; predicció que es complí amb el succés de la guerra dels Sis Dies. Qui havia de dir a en Pla que el que ell ja entreveia fa cinquanta anys duraria encara dins els nostres dies...

L’autor subratlla l’occidentalització d’Israel, en relació a la seva classe política, la qual ha estat formada a Occident i s’engloba en l’Agència Jueva, l’Estat i la [6]Histadrut (la Unió de Treballadors) –primordial en la vida econòmica i social d’Israel. És un país occidental, democràtic i liberal, amb l’autoritat vetllada pel Parlament. La política fuig dels interessos creats; l’interès general i la crítica constructiva –no pas la indiferència- és el més abundant. Altrament, en termes econòmics, cal ressaltar l’eficiència dels recursos naturals, de l’[7]agricultura (i aforestació) i l’elevat esforç industrial. A diferència de l’agricultura –basada en la col·lectivitat- el sector industrial es caracteritza per petites i especialitzades empreses; són iniciatives particulars. El volum d’exportacions és la característica rellevant d’aquesta economia. Pla emfatitza la imprevisibilitat en què viu Israel, ja que com mostra la seva Declaració d’Independència, la seva missió és oferir una llar als jueus dispersos en la diàspora. Cada planificació que es fa, a mig o llarg termini, resta inhabilitat en la seva aplicació. No obstant, l’economia es troba en un moviment ascensional, gràcies als projectes basats en la rendibilitat (tant en la producció com en la direcció).

Un aspecte que l’autor dóna importància és la situació dels [8]refugiats. Afirma que el conflicte es fa etern per la gran quantitat de pensions (450 M.$) que reben aquests refugiats i els països en el quals viuen, Jordània i Egipte. Aquests refugiats viuen de les ajudes de les Nacions Unides i del món occidental. Estan indeterminats jurídicament. Tampoc s’ha fet res per aprofitar la seva mà d’obra. Viuen en un territori al qual no hi podem pertànyer i de la caritat internacional, de forma indeterminada, però eterna. Aquesta situació ha provocat que el terrorisme s’hi expandeixi, malauradament.

Altrament, Pla esmenta que la creació de l’Estat d’Israel, el fer realitat l’estat jueu, és quelcom espiritual; el territori no permetria allotjar-los a tots. Val a dir que, aquells que decidiren emigrar de la diàspora cap a aquest nou estat, ara viuen amb incomoditat i inseguretat. Per això, segons l’autor, posseir d’una força d’idealisme i passió és essencial per viure a Israel.

Per finalitzar, ens centrarem en un altre dels dilemes que Josep Pla ens planteja. La situació dels cristians a terra santa, ara dividida i totalment inestable, en especial a Jerusalem. Es lamenta de la manca de llibertat que tenen no només els que hi viuen allà sinó també els peregrins. Terra Santa es troba entre l’odi i la venjança, això dificulta i impedeix l’accés d’aquest peregrins als [9]llocs sagrats, rellevants per a un cristià.

Observem com aquest conflicte a hores d’ara encara perdura; un sol territori sobre el qual recolzen diversitats de conflictes; un sol territori on es veuen afectades tres comunitats: la musulmana, la jueva i la cristiana; un sol territori on la pau sembla una utopia eternament indeterminada. Aquest llibre d’en Pla ens dóna una perspectiva d’aquest conflicte araboisraelià molt àmplia, va molt més enllà de gran part dels articles actuals que podem trobar. Es centra en la vida d’Israel, en el seu naixement i la seva evolució, com a país i com a poble, a partir de tot allò que l’autor observa i viu durant la seva estada. No obstant, és un llibre obert del pensament d’en Pla vers aquest conflicte araboisraelià; si aquest llibre hagués estat publicat en l’actualitat, Josep Pla hagués estat titllat de sionista. No obstant, la seva posició es pot considerar com la més encertada, basada en els fets reals ocorreguts i en les seves conseqüències de forma objectiva, sense jutjar la història ni desprestigiar a aquells que s’hi veieren implicats i encara no n’han sortit.

L.S.R.

---

[1] Aquell lector que conegui Josep Pla, sabrà perfectament de què estem parlant.

[2] Com la moshava, el kibbutz, la mabara, etc. Les terres dels quals havien estat donades pel Fons Nacional Jueu a canvi de la seva posada en activitat.

[3] Pla, J. Israel, 1957. (Ediciones Destino) Barcelona: 2002. Pàg. 84

[4] Pla, J. Israel, 1957. (Ediciones Destino) Barcelona: 2002. Pàg. 97-98

[5] Josep Pla, en el capítol anomenat “Jerusalem, Jerusalem...” (pàg. 180) ens mostra el conflicte amb Jordània amb referència al Mont Scopus, en el qual els israelians hi tenien una universitat, un hospital i una biblioteca –tots ells d’elevada importància- als quals Jordània no els deixava accedir.

[6] Sindicat obrer amb els ideals sindicals del moviment laborista britànic. El pes dels fluxos migratoris a Israel són imprescindibles per a comprendre la Histadrut.

[7] Hi predomina el cultiu de regadiu, en especial de cítrics. Com hem esmentat anteriorment, l’aigua és l’element bàsic d’aquesta agricultura. L’exportació de producció agrària és característica de l’economia israeliana.

[8] Àrabs que marxaren d’Israel amb la creació de l’Estat d’Israel.

[9] El llac de Tiberíades, el mont Tabor, Canà, Natzaret, etc.

Gaza, terrorisme intermitent

"En la frontera de Gaza el terrorisme es intermitent. Els períodes de calma s’alternen amb les períodes de violència. Ara, els fedaïns tornen a infiltrar-se en territori d’Israel. Posen mines a les carreteres i als camins. Produeixen assassinats. Els fedaïns són generalment refugiats àrabs de Palestina que viuen en la franja, pobres diables pagats per Egipte i instruïts a l’Asih en la producció de violències. [...] La inseguretat és completa. Nasser ha tornat a la seva tàctica anterior a la guerra del Sinaí: els actes de terror continuats. És l’únic que interessa, tot i saber que les represàlies que els israelians produiran en els seus agents seran implacables. [...] Però, a més a més del conflicte de vastes proporcions, hi ha les petites incursions i barrabassades de cada dia. I és l’acumulació d’aquest conjunt de brutalitats que naixerà –quan arribarà l’hora– el xoc a gran escala. [...] La franja de Gaza torna a ser un niu d’inseguretat, d’intranquil·litat i de perill. La situació s’enverina com abans del blitz. Si davant els fets de violència no es fa un mínim de justícia, es crearà una situació inseparable a tenir en la mateixa frontera una espelunca terrorista. Tot sembla produir-se amb la intenció de fer una altra guerra..."

Josep Pla

Israel, 1957

El Nadal Xammarià

París, Nadal de 1939. Xammar, que hi arribat fa mesos des d´Estocolm (des del 10 de frebrer), llegeix en una festa nadalenca el seu "Nadal a Barcelona" que publicaria a una revista de Buenos Aires primer i a El Poble Català després.

"Fa fred. No es veu res. Tot és negre. Però si teniu voluntat d'escoltar, sentireu la veu de l'àngel". Així acabava el seu particular Poema de Nadal. Xammar demanava als seus compatriotes un esforç per conservar l’esperança. Bon Nadal.

"A casa el pessebre es feia per la Puríssima. En sortir de missa a la Catedral, a Santa Maria o a Sant Just, es donava un tomb per la fira de Nadal. No es tractava pas de comprar figures. El meu pare i la meva mare, que eren persones de gustos primmirats, una mica tocades i posades, asseguraven que les figures de pessebre, si es volien bones, s'havien de comprar a la Fira de Santa Llúcia i més concretament a certa parada que ells coneixien del replà de les escales de la Catedral, pujant a mà esquerra. La fira de la Puríssima era, si es pot dir, la fira del paisatge. Venia bé per comprar la molsa, el grèvol, el llorer, el vesc, una mica de suro si en feia falta. l un cop fetes sense presses totes aquestes adquisicions, era arribada l'hora de fer-ne una altra, una coca de llardons, ben greixosa i encara calenta, del Forn de Sant Jaume. Com que els paquets eren nombrosos i enfarfegadors, el retorn a casa es feia cada any en cotxe de punt. «Una carrera una pesseta», deia la meva mare. «Resulta una mica car, però la comoditat és gran».

Després de dinar, amb prou feines retirades les tovalles, una capsa de cartó plena de pols i teranyines era posada damunt de la taula. A dintre de la capsa dormien feia onze mesos, embolicades amb encenalls i paper de diari, les figures del pessebre. D'una a una la mà captinguda del meu pare les anava traient i arrenglerant. Sempre hi havia víctimes! Rabadans decapitats, el bou amb una banya trencada, galls sense cresta i ovelles tristament privades de totes quatre potes. Amb paciència i una solució enganxadissa casolana, feta a base de midó i de pa mastegat, el meu pare realitzava veritables miracles de cirurgia, acabats els quals el cirurgià arquitecte esdevenia escenògraf, esdevenia taumaturg, creador omnipotent de la terra i del cel, de l'aigua, dels homes, de tot un món. Un món nou. Un món de pessebre (.....)

Els resultats concrets de tot aquest enrenou els trobem el dia de Nadal a l'hora de dinar. Cada ovella al seu corral. Tota la família al voltant de la taula parada. ¿Què menjarem? De primer l'escudella: sopa de macarrons o de galets, amb aquell brou que es pot tallar. Després la carn d'olla ... Sí, senyor, després la carn d'olla. I quina carn d'olla! No hi ha de faltar res: mitja gallina, carn de bou i de moltó, orella de porc, cansalada grassa i magra, botifarra blanca i negra, pilota, garró, patata, col, cigrons i api. Qui en sàpiga fer una de més complerta que aixequi el dit. I després de la carn d'olla, per a esperar el plat de caça i el rostit, farem passar un entrant de peix. Jo recomano els calamarsos farcits amb carn magra de porc, musclos i el fetge del gall, tot ben trinxat i barrejat. Les perdius amb col vindran al darrera i portaran el ventrell a un punt de saturació que aconsellarà una pausa ben mesurada i el temps de fumar mig cigarret de paper. Finalment es presentarà amb la solemnitat pròpia del cas el gall rostit, acabat de sortir de la greixonera, traient fum encara i regalimant de suc, sense cap, però amb bones cuixes i magnífiques ales - com la Victòria de Samotràcia -, majestuosament inflat per un farciment abundant i saborós de prunes, castanyes, salsitxes, olives i pinyons. Mentre un voluntari el talla, un altre destaparà el vi escumós, procurant que els taps facin soroll i, si és possible, que rebotin contra el sostre. Brindem ... Brindem. A partir d'aquest moment es produirà al voltant de la taula un cert xivarri que anirà creixent durant la consumació de les postres: torrons barcelonins, fins i de crema, comprats a Can Massana, torrons de mel i d'avellana d'Agramunt, torrons forans d'Alacant i de Xixona, ametlles i pinyons ensucrats, neules calentes amb perfum de llimona i amb perfum de vainilla. El final de l'àpat és una mica sorollós. Les converses són caòtiques i és convenient que algun dels nens presents, estimulat per la general xerinola, tingui l'acudit de bufar amb una neula dintre d'una copa de xampany o un got de vi ranci. Aquesta facècia és de gran efecte: el nen s'ennuega, les tovalles queden fetes una desgràcia, les persones dels voltants queden fetes uns Sants Llàtzers. Hi ha un moment de gran confusió. Però de seguida es refà un agradós silenci que aprofitarem, si vostès volen, per a prendre cafè i fumar un cigar de l'Havana amb el desitjable recolliment.

Mare de Déu! ¿Ja són les set? Cada any passa el mateix. Quatre hores a taula. Ningú no tindrà gana de sopar. Abans de sortir a donar un volt per a esbargir la boira, encendrem el pessebre i cantarem les cançons de la diada. El pessebre presenta una novetat. Els Reis Màgics han fet llur aparició a dalt de tot de la muntanya. Cada dia faran un tros de camí i el matí del dia dels Reis, els trobarem agenollats davant de l'estable. El Noi de la Mare rep l'homenatge dels grans de la terra. Els infants de Catalunya són feliços. Els Reis d'Orient no els han oblidat.

Tot això és el passat perdut. Tot això és el passat que hem de retrobar. En aquesta nit d'un Nadal fosc i trist jo us convido a obrir el finestral com un acte d'esperança. Fa fred. No es veu res. Tot és negre. Però si teniu voluntat d'escoltar, sentireu la veu de l'àngel".

Eugeni Xammar
desembre 1939