En aquesta secció de Foc Nou hem entrevistat catòlics, protestants, musulmans... creients de totes les religions. Un capellà amic que no és precisament del Camí Neocatecumenal em suggereix entrevistar un dels seus membres, "un cristià actual i compromès". Per què no, encara que sigui un grup que no ens cau gaire simpàtic?
El contacte que em passa es diu David Segura: aspecte més aviat nòrdic, pinta de bon jan, llueix una gran creu a l'alçada del seu pit. Una creu de fusta que l'identifica com a membre de la comunitat de l'Anyell, fundada per un grup de monges dominiques que segueixen una línia franciscana i tenen una petita representació a Barcelona: “Portar la creu m’ajuda a saber-me situar i en recordar constantment què és l’important a la vida, que tinc molt clar que no són el poder ni els diners”, confessa. El fet religiós és molt present també en el seu llenguatge i, per sobre de tot, en la manera d'enfocar la vida. Té 21 anys i, contradient les estadístiques, moltes ganes de formalitzar la relació que manté amb la seva nòvia. "Tinc ganes de formar una família cristiana i de casar-me, segurament abans d'acabar la carrera i tot", explica amb il·lusió aquest estudiant de quart d’Industrials. És el germà gran d'una família de nou, que es diu aviat. "Quan ho explico em pregunten una i altra vegada si sóc de l'Opus –moviment pel qual tinc un gran respecte- i quan els dic que no, no s'ho creuen", relata.
Doncs no. En David, a més de Jove de l’Anyell, és membre del Camí Neocatecumenal, els anomenats kikos en raó del seu fundador, Kiko Argüello. La Santa Seu, el juny de 2008, va aprovar definitivament els seus estatuts, que formalitzen aquest moviment com una institució catòlica i que actua com a “itinerari de formació o fundació de béns espirituals”. Els neocatecumenals, però, segueixen tenint mala fama entre una part dels cristians autoanomenats progressistes així com pel conjunt de la societat: "Com tot allò que no es coneix, la gent en té una imatge esbiaixada", admet. El Camí, com l'anomena ell, és una manera de ratificar la cerimònia, redescobrir i viure el baptisme quan ja es té una edat adulta: "Per mi formar part del Camí ha estat un regal que m'han donat els meus pares, m’ha permès començar a entendre els símbols i les lectures de l’Evangeli i viure l'Amor gratuït que Déu ens té amb la meva comunitat", afirma amb satisfacció.
El Camí és doncs el seu camí, ni millor ni pitjor que cap altre grup eclesial. I com a membre del moviment neocatecumenal contradiu també el tòpic de grup aïllat ja que ell, la seva família i la seva comunitat neocatecumenal formen part d'una parròquia, la de Sant Josep Obrer de Sant Boi del Llobregat. Si una cosa infon en David és alegria i serenor: davant un panorama de desconfiança com el que vivim aquests darrers mesos, ell representa una mirada confiada, serena, en el sentit de què els ensenyaments evangèlics s’aniran fent lloc entre nosaltres. El seu és, doncs, un camí poc habitual però igual de respectable que el de qualsevol altre cristià.
