El Triomf de la llibertat

¹“No apagueu l'esperit, mantingueu oberta aquesta porta per a vosaltres i tot el món”. Aquesta porta, la Porta de Brandeburg, s'ha convertit anys endarrera en símbol de la reunificació alemanya. És considerada la porta a la història d'Alemanya i, per tant, una porta oberta a la història de tota la humanitat. Per a Marx, la història és un conjunt de canvis, allunyat del caos, que es pot arribar a comprendre a partir de les grans estructures: els modes de producció. Tanmateix, Hegel considerava que el desenvolupament de la història seguia una estructura racional. Moltes són les opinions respecte el transcurs de la història humana i el seu sentit. Però hi ha quelcom que tots hauríem de compartir: la història és la clau per entendre el present i, consegüentment, poder gaudir-lo. Si ja és complicat arribar a comprendre certs fets actuals, més costarà empatitzar amb esdeveniments ocorreguts dècades endarrera. Com bé sabem, fa vint_i_un anys que caigué el mur de Berlín i Alemanya es reunificà. Acte seguit el règim comunista aniria dissolent-se progressivament. Es podrien realitzar infinitats d'interpretacions sobre aquest ²període històric que es perllongà durant més de seixanta anys però intentarem fer només una simple reflexió.

Després de llargs anys de capitalisme salvatge, el socialisme sorgí com reacció davant dels abusos del sistema capitalista. Recerca primerament el benestar social abans que el benestar individual, la qual cosa en un primer moment ens pot semblar inofensiu, però que es convertí en bandera del posterior règim soviètic. “Llibertat, igualtat i fraternitat”, havien de ser l'objecte del canvi social per a Proudhon. Més aviat foren l'instrument; l'instrument per acabar autoimmolant-se. Quan un sistema és bo, no hi ha per qué imposar-ho a la força. Quan això succeeix, és que quelcom passa. Hi això ocorregué amb el comunisme a la URSS i continua succeïnt avui en dia a certs països. En un inci, els objectius que es buscaven eren favorables a la societat ja que el capitalisme havia arribat als límits de la llibertat i la igualtat. Però la imposició d'aquests dos conceptes acabà amb ells. La igualtat suprimí la llibertat i per tant, la dignitat humana. Quin sentit té la igualtat quan la dignitat humana ha desaparegut? Quin sentit té tenir un fill, una casa i una feina, igual que els veïns, però no poder expressar la teva opinió o la teva creença, i encara menys, practicar-la? Però les conseqüències anaren més enllà. Amb el llarg pas dels anys, el problema de la llibertat d'expressió i de creença es convertiren en un no-problema ja que, simplement, les generacions posteriors no pogueren accedir a cap opinió, idea, o religió fora d'allò establert pel règim. Una primera etapa és el sacrifici d'aquestes llibertats, per tal d'homogeneitzar la societat, fins i tot, en la seva forma de pensar i viure, frenant d'aquesta forma la capacitat de l'home d'innovar, de qüestionar-se, de pensar, en definitiva, la capacitat de desenvolupar-se com a ésser humà. I l'URSS ho aconseguí. Sovint es parla de la Unió Soviètica en termes econòmics i altrament, en termes polítics i de totes les purgues i repressions que es dugueren a terme. Ara bé, hom poques vegades ha sentit a parlar sobre les conseqüències profundes en l'èsser humà d'aquestes llargues dècades de comunisme. I per motius diversos hom ha reflexionat sobre aquest darrer aspecte. El règim soviètic acabà amb la llibertat individual però no només l'econòmica. Sinó amb llibertats bàsiques que un té pel simple fet de ser persona. Hi ho realitzà en nom de la igualtat, desplaçant del centre a l'individu per situar-hi la col·lectivitat. Però, què és la col·lectivitat sinó un conjunt d'individus? Cada persona és única i irrepetible per tant, és impossible voler homogeneitzar la societat. La igualtat només serà possible quan tot individu sigui lliure de decidir, actuar, pensar, viure. Però amb una llibertat matitzada, ja que el capitalisme ens mostra l'altre extrem. Es podria considerar el règim soviètic com una de les conseqüències del comunisme d'haver menystingut elements morals i ètics, com ja avançà Berstein. Rosa Luxemburg digué que no pot haver democràcia sense socialisme ni socialisme sense democràcia, veiem com aquesta darrera part ha quedat evident amb l'URSS i amb la resta de règim comunistes presents avui al món. Per a Luxemburg la llibertat d'opinió era clau, però no fou respectada com moltes altres. Una de les llibertats cesades, de la qual poc se'n parla, és la llibertat de creença o de religió. Sí, hom ja coneix que ³la religió es l'opi del poble. Però aquest poble ha de tenir la llibertat de tastar d'aquest opi i comprovar-ho per un mateix.

Quina fou la causa de la dissolució de la URSS? Aquesta és la típica pregunta amb una típica resposta, el col·lapse econòmic. Però si anem més enllà, si ens endinsem dins la societat, podem trobar altres respostes. Fixem-nos en una d'aquestes respostes no econòmiques i de coneixença minoritària avui en dia: la revolució moral. La qual tingué lloc, per exemple i de forma concreta, a Polònia. Els reclams i les demandes no negociables al govern per a que declaressin i confirmessin la dignitat intrínsica de la persona foren un primer pas. Aquestes demandes posaven en evidència el règim comunista respecte aspectes fonamentals de la persona humana, proclamant una altra visió de l'ésser humà, contraposada al règim. Això retornà als obrers la consciència sobre la seva dignitat i la seva capacitat d'organitzar-se. Foren els mateixos obrers els qui, sota un sindicat no comunista -anomenat Solidaritat-, començaren a lluitar pels valors morals d'un poble sotmès al materialisme oficial. Aquesta fou la revolució de la no violència. I triomfà. L'any 1989 es celebraren eleccions, on el líder de Solidaritat passà a presidir la nació polaca. Aquest és un exemple, no només com a causa de la caiguda del comunisme a Polònia, sinó un exemple de com el moviment obrer pot arribar a assolir els seus objectius des de la revolució de la no violència.

A l'inici dèiem que la història és essencial per a desenvolupar-nos en el nostre present. És necessari tenir-la present per avançar i no caure en els mateixos pous. La URSS -junt amb altres règims, com el nazisme- és un exemple de fins on pot arribar l'ésser humà, a partir d'interpretacions desviades de les obres dels diferents pensadors. Amb aquesta experiència, la humanitat, és a dir, cadascú de nosaltres, ha de poder comprendre el present i encarar el futur tenint en compte tots aquests fets ocorreguts en nom de la igualtat i de la llibertat.

1Aquestes paraules foren pronunciades davant la Porta Brandeburg l'any 1996 durant la visita que realitzà Joan Pau II a l'Alemany unificada.

2La URSS nasqué l'any 1922 i es dissolgué l'any 1991.

3Contribució a la Crítica de la Filosofía del Dret de Hegel, Karl Marx.

L.S.R.

Die Schlechte Tatsachen

Es war ein Mann, der allein im Wald wohnte. Er glaubte, dass er sehr glücklich war. Sein Name war Manfred. Sein schönes Haus war aus Holz und er hatte viele Tiere: Hühner, Pferde, ein Esel, Gänse, Hunde und Schweine.
Eines Tages passierte eine überraschende Tatsache. Das Manfreds Haus brannte. Niemand weiss noch nicht, wie es war. Aber Manfred war lebendig und eine Henne und der Esel auch. Er hatte nur eine Henne und einen Esel! Dann wurde er traurig. Er dachte: “Ich müsste ins Dorf gehen”. Manfred, die Henne und der Esel wanderten -und wanderten- durch den Wald und plötzlich erschien ein Wolf. “Ich bin sehr hungrig!”, schrie der Wolf. Zum Glück akzeptierte er nur die Henne. Und Manfred wurde traurig. “Jetzt habe ich nur den Esel und es ist Nacht! Was mache ich?”, sagte der Mann. Er und der Esel übernachten im gefährlichen Wald. Um Mitternacht hörte er Lärm der Pferde. “Die Dunkle-Armees Pferde!”, dachte Manfred. Das war die gefährlichsten Armee der Region. Er dachte: “Uff! Ich habe viel Glück weil ich die skandalöse Henne nicht habe! Deshalb sehen sie uns nicht”. Und er war nicht traurig. Am Morgen kam er mit seinem Esel in das Dorf. “Oh! Es ist schrecklich!”, schrie Manfred. Die Dunkle-Armees schleifte das Volk. Dann hörte Manfred eine Stimme. “Hilfe! Ich brauche Hilfe!”, schrie die Stimme. Manfred sah nichts. “Wo bist du?”, sagte er. “Hier! Unter dem Schutt!”, sagte die Stimme. Es gab viele Ruinen und es war schwer zu entfernen. Aber Manfred hatte eine wunderbare Idee. Er hatte den Esel! “Ich kann mit dem Esel und mit einem Seil dieser Person helfen!”, glaubte er. Mit dem Esel und mit dem Seil konnte er den Schutt entfernen. Dann war er nicht traurig.
Als Manfred die Stimme sehen konnte, war er sehr glücklich. Die Stimme war ein hübsches Mädchen. Ihr Name war -und ist- Seligkeit. Manfred verliebte sich sofort in Seligkeit. An diesem Tag, deckte er das Glück, die Freude; er entdeckte die Seligkeit. Dann verstand er dass Alles ein Sinn hat. Nichts ist nur Zufall. Die guten und schlechten Tatsachen fahren immer zu Glück.

L.S.R.

L'avortament, un dret de la dona? Amnistia Internacional respon.

Aquesta tarda, a la tercera i darrera setmana del curs de Drets Humans de l'Institut de DD.HH. de Catalunya (IDHC), hem gaudit d'un "cara a cara" entre l'Eduardo Escribano Martín -subdirector de l'Oficina de Drets Humans del Ministeri d'Assumptes exteriors i cooperació- i l'Iziar Ruíz Giménez -presidenta de la secció espanyola d'Amnistia Internacional-. El debat s'ha centrat en els Drets Humans a Espanya, a partir de l'Examen periòdic universal.
Aprofitant l'oportunitat he realitzat una pregunta a la Presidenta d'Amnistia Internacional a Espanya, malgrat que ja m'imaginava la resposta.

La pregunta ha estat:
"Se ha hablado mucho sobre el derecho a la vida, concretamente sobre la tortura. Mi pregunta es sobre este derecho pero en otro ámbito. Es para usted, Iziar. ¿Actualmente, Amnistía Internacional defiende el aborto como un derecho de la mujer -como hace el gobierno-, o defiende el derecho humano a la vida de aquellos que aún no han nacido, ya que sin este derecho los demás no tendrían sentido. Gracias."

I la resposta ha estat, aproximadament:
"Amnistía Internacional se basa en los estándares internacionales de los derechos sexuales y reproductivos de las mujeres. Ninguna mujer debe morir a causa de la práctica de un aborto clandestino. Muchas mujeres mueren cada día en numerosos lugares del mundo por estos abortos clandestinos, fruto de violaciones."

Conclusió:
Segons la Presidenta, Amnistia Internacional no té cap mena d'opinió ni criteri al respecte, simplement es basa en allò que es diu internacionalment. I la tònica actual internacional, com esmenta, és que l'avortament és un dret sexual i reproductiu de la dona. Per tant, A.I. considera l'avortament com a un dret de la dona?
A l'any 2007, A.I. realitzà les següents declaracions:
"La política de Amnistía Internacional sobre derechos sexuales y reproductivos no promueve el aborto como derecho universal, y la organización guarda silencio sobre la bondad o maldad del aborto."
Això confirma aquesta falta de criteri. Però no obstant, en els darrers anys, hi ha un moviment dins d'A.I. per convertit l'associació en una plataforma pro-avortament.

Actualment, la postura oficial és: "A.I. no tiene una postura sobre si las mujeres tienen o no derecho a interrumpir un embarazo no deseado; no hay un derecho al aborto generalmente aceptado en la ley internacional de derechos humanos". No obstant, a nivell regional, com per exemple AI de Canadà, entre d'altres, han trencat aquest silenci d'A.I. declarant que "las mujeres tienen derecho a un aborto legal, seguro y accesible si eligen abortar".

El silenci es trenca. Com és possible que una associació, aquesta gran associació, que denuncia i critica les violacions i persecussions dels Drrets Humans, no adopti cap criteri clar vers el dret a la vida pel que fa la problemàtica de l'avortament? Si, ja ho sé, es pot entreveure quina és la postura d'A.I. Però aquesta ambigüitat, aquest no-pronunciament, crea una gran confusió. Tant de bo algun dia declari alguna opinió respecte al tema. Però llavors aquell dia anirà en contra del dret humà, per a mi fonamental, del dret a la vida. I llavors hauran acabat de perdre tota legitimitat.
Esperem que Peter Benenson, fundador d'A.I., intercedeixi des del firmament.

L.S.R.

Els fills, la millor inversió?

Un article deia que el cost per criar un nen des del seu naixement fins els 18 anys és de 160.140$ (118.175,39€) per família de classe mitjana (americana, hem de suposar). Aquests números ens duen a fantasejar amb tot el que tindríem si no haguéssim tingut fills o, simplement, a mantenir la nostra decisió de no tenir-ne.

118.175,39€ = 6.559,12 €/any = 546,59 €/mes = 126,13 €/setmana = 18,02 €/dia = 0,75 €/hora

Llavors, hom pot pensar que el millor consell financer podria ser: “no tigui fills si vol ser ric”. No obstant, s'acompleix aquesta afirmació?

Vejem a continuació què s'obté d'aquesta inversió de 118.175,39€ de 18 anys de durada:

1. Dret per posar noms, el teu cognom i augmentar la teva branca de l'arbre genealògic.

2. Petons de papallona i abraçades d'ós.

3. Massatges gratuïts o, com a molt, a canvi de sugus o chupa chups.

4. Més amor que el que el teu cor pot suportar.

5. Una mà per sostenir-te. Això si, normalment tacada de melmelada o “nocilla”.

6. Un company per fer bombolles, construir castells de sorra, per anar saltant pels bassals mentre plou a bots i barrals.

7. Dret a fer el boig i a riure's d'un mateix sense importar què digui el teu cap, companys, o veïns.

8. Senyals de Déu tots els dies.

9. Felicitat i alegria quan, per exemple, aconsegueix finalment aprendre's les taules de multiplicar, els verbs irregulars en anglès, a anar amb bicicleta...

10. Dret a no haver de créixer; permís per pintar amb els dits, jugar a fet i amagar, capturar insectes, demanar desitjos a les estrelles, cantar desafinant, no deixar mai de creure en els miracles...

11. Una excusa per continuar llegint contes com el de Peter Pan i mirar pel·lícules Disney.

12. Garantia de coneixement i actualització de les noves tecnologies. Sempre estaràs al dia.

13. Garantia de que sempre tindràs un dibuix fet amb témpera o ceres toves, les impressions de les mans sobre el fang, una figura de plastilina, un collaret de macarrons, flors de papers... pel dia de la Mare/Pare.

14. Seràs un heroi tan sols pel simple fet de recuperar la pilota del pati del veí, per saber fer tocs amb la pilota o esmaixades, per saber canviar la cadena de la bicicleta i anar sense mans, saber xiular, fer bombolles amb el xiclet, aixecar una cella, fer desaparèixer el dit gros, per saber tocar 4 acords amb la guitarra...

15. Aconseguiràs un seient VIP a la història de la humanitat per ser testimoni del seu primer pas, la primera paraula, la primera dent, la primera cita -o no-, el primer excel·lent (o suspens)...

16. Aconseguiràs ser omnipresent i realitzar multitud coses alhora.

17. Seràs Rei i a més a més Mag!

18. Garantia d'un augment espectacular del teu nivell de formació: psicologia, economia domèstica, administració, cuina, infermeria, puericultura, dret, nutrició, comunicació i noves tecnologies... que cap universitat del món pot igualar.

19. Davant els seus ulls, estaràs al mateix nivell que Déu: tindràs poder per sanar un plor, espantar monstres que estan sota el llit o dins l'armari, guarir cors i reconfortar-los, i estimar sense límits, sabent que un dia ells estimaran, com tu, sense tenir en compte els costos.

20. Aquesta és la única inversió amb una llista d'avantatges infinita, per la qual cosa millor deixar-ho aquí. [Qualsevol suggeriment hi pot ser inclòs, per descomptat.]


Després d'haver llegit tot això, hom té 3 opcions:

a) Invertit-hi tot el que vulgui (recordant que tota bona inversió, quant més s'hi inverteix, els beneficis es multipliquen)
b) No invertir-hi.
c) Aconseguir algun d'aquests beneficis (com a molt 2 o 3) essent puericultor, mestre d'infantil o primària, o sent un bon tiet.

A gaudir!

L.S.R

[font bibliogràfica: catholic.net]

La dualitat d'un simple "no"

Tothom sap que reduir un tema a una simple qüestió de "si" o "no" acostuma a ser problemàtic. LaVanguardia.com cada dia duu a terme una enquesta el resultat de la qual surt publicat el dia següent. La pregunta de divendres fou: “Aprueba que la ley del aborto obligue a informar a los padres salvo en casos de coacción?” Acostumo a mirar diàriament la pregunta que es proposa des de LV i gairebé sempre hi participio amb el meu vot. Però ahir no ho vaig poder fer. Si la resposta era positiva, estava acceptant que en determinades ocasions de “coacció” no s'informi als pares. Però el problema sorgia amb la resposta negativa, ja que té dues possibles interpretacions. La primera -la qual hom dedueix en un primer moment- indica que no s'aprova que la llei obligui a informar els pares. Però hi ha una altra interpretació possible: aquells que no estan d'acord amb què només s'informi quan no hi ha una hipotètica “coacció”; aquells que aproven una comunicació als pares en tots els casos (sense esmentar aquelles persones que estan en desacord amb el projecte de llei en general). De ben segur que qui plantejà la qüestió no s'adonà que la pregunta provocava certa confusió però, si per contra el seu objectiu era fer pensar al lector, enhorabona, perquè ho ha aconseguit.

L.S.R.

Das Kapital

"Das Kapital ist nicht ein Übel bei sich sellst, das Übel berücht sich auf einem schlechten Gebrauch davon", sagte Gandhi über des Geldes und, ich bin einverstanden damit. Aber, warum glaube ichdas? Die Antwort ist einfach.
Alle Menschen wissen, dass Geld notwending um zu leben ist. Das ist dem ungleicher zuflucht der ganzen Welt. Es venursacht Armen und Reichen, Wunschen und Täuschungen; Gerz. Jemand sagt, dass Geld auch die Glück gibt. Ist es die Wahrheit? Oder ist etwas anderes? Armut wird es immer in der Welt geben aber Geld verdienen oder verlieren wird den Personen nicht mehr oder weniger glücklich machen. Jeder, dass weniger wünscht, kann glücklich sein.
Das ist die einfachste Antwort.

L.S.R.

Israel, la tierra del amado.

El amor verdadero se encuentra en el cielo

Desde hace ya unos cuantos años me dedico a leer el Magazine casi todos los domingos. En el Magazine de hoy (II/V/MMVIX) Lucía Etxebarría hablaba sobre una expresión muy oída hoy en día; hablaba sobre los “te quiero”. Me gustaría resaltar la frase: “Nadie nos ha enseñado el verdadero significado del amor”, ya que, a diferencia de muchas otras, creo bastante acertada. Lucía representa a la voz de la sociedad de hoy en día (no hace falta describirnos, ¿no?), la cual ya no sabe lo que significa el amor. Sólo aquel que se ha sentido amado puede dar amor. Y amar es humillarse, no sólo por tu pareja o hijo, si no por el que desprecias y al que no soportas; amar es morir por ellos. Amar es descender de nuestro pedestal de reyes, dejar nuestro orgullo de lado y rebajarse al otro. A veces es sufrimiento, que se transforma en plena alegría. Como decía una gran conocida por todos nosotros, “Ama hasta que te duela; si te duele, es buena señal”. El amor es algo tan grande que es difícil de expresar. Desde mi experiencia puedo decir que todo esto no es algo utópico e irreal. A menudo nuestro amor se limita a nuestros intereses. Porque, al fin y al cabo, tú eres la reina de tu vida. Tu orgullo es superior a todo ello. Pero llega un día en el que te das cuenta que eres incapaz de amar a nadie; que no soportas que te quieran. Y que estás sólo.

Pero de repente amanece, aunque no todo el mundo puede ver ese reluciente sol. Ahora me siento una gran privilegiada, porque ese increíble sol que vi aquel día, ilumina mi vida desde entonces. Sólo puedo dar gracias a aquellos que lo hicieron posible. Mis padres nos han enseñado a mis hermanos y a mí, este amor, verdadero. Pero no ha sido una enseñanza de palabras y más palabras; ha sido una enseñanza de hechos, con su propia vida. Sin ese amor, que mis padres un día descubrieron, ni mis hermanos ni yo existiríamos, ni tan siquiera el mayor. Pero, ¿de dónde viene ese amor que es paciente, servicial, que todo lo puede? ¿Dónde encontrarlo? El amor verdadero se encuentra en el cielo. El amor es Dios. Él es el único que nos ama incondicionalmente, seamos como seamos. Sólo cuando he descubierto y he creído este gran misterio he podido empezar a amar. Y mis padres han sido la prueba empírica de que con amor todo es posible; que para Dios, no hay nada imposible.

L.S.R.

Israel, 1957

«Israel és el resultat d’una dispersió multisecular i enyoradissa, exacerbada per una de les explosions de barbàrie més grans, el nazisme alemany.»

Josep Pla

“La franja de Gaza torna a ser un niu d’inseguretat, d’intranquil·litat i de perill. La situació s’enverina com abans del blitz. Si davant els fets de violència no es fa un mínim de justícia, es crearà una situació inseparable a tenir en la mateixa frontera una espelunca terrorista. Tot sembla produir-se amb la intenció de fer una altra guerra...”.

Aquestes paraules no formen part d’un retall de premsa de fa escassos dies. Són la mostra de que el conflicte a Palestina roman estàtic des de fa més de cinquanta anys. Josep Pla ens ho mostra a Israel, 1957. Llibre en què, a partir de l’estada d’un mes a Israel, l’autor explica la situació d’un conflicte que llavors només començava. Descriu, amb el seu estil detallista –i sovint, irònic- la realitat del moment; realitat vista des d’ulls catalans. Aquesta obra, des del punt de vista literari, és totalment descriptiva; és una obra total d’en [1]Josep Pla. Però hi ha quelcom que li dóna un gust totalment diferent a d’altres de les seves obres: el seu caràcter històric. De la forma més senzilla, descriptiva i, fins i tot divertida, l’autor explica l’origen del conflicte araboisraelí, que encara perdura. És aquest, segurament, el llibre ideal per a aquell estimat lector que vulgui conèixer realment l’origen d’aquest conflicte, sense cap mena de politització. Una de les seves característiques principals és la capacitat de predicció de l’autor. Sens dubte, a partir de la seva observació pot entreveure que la situació, en un moment o altre, havia d’esclatar. Cinc anys més tard d’haver-ho plasmat sobre un llibre, tindria lloc la “Guerra dels sis dies” (1962).

Pla segueix una estructura d’idees per tal de descriure’ns no només l’Israel de 1957, sinó l’Israel des de la seva fundació i la seva projecció de futur. El català comença el seu relat embarcant-nos en el Theodor Herzl, embarcació finançada per l’Alemanya Occidental (com a reparació de guerra) la travessia inaugural de la qual Pla en gaudí. Aquest viatge d’anada està totalment format d’infinites descripcions: del Theodor, de la meteorologia, la geografia i dels jueus. És capaç d’introduir-nos, en una dotzena escassa de pàgines, dins el vaixell, que ens durà fins a Haifa. Arribats a terra ferma, l’empordanès ens situa en aquell indret, totalment inestable des de generacions endarrere, a partir d’una introducció al sionisme: moviment de retorn a la pàtria jueva. Després de la destrucció de Jerusalem i el Segon Temple per part de l’emperador Titus (any 70), el poble jueu es dispersà per tots els continents. Llavors es formà l’anomenada diàspora. L’essencial fou l’esperança, generació rere generació, en què algun dia aquelles terres israelianes serien la seva pàtria. El sentiment d’enyorança cap a Israel es mantingué en la memòria dels jueus, com si de quelcom genètic es tractés. Aquesta enyorança, que durà divuit segles, l’autor ho considera clau per a entendre el sionisme.

No obstant, és també realment interessant el miracle d’Israel, tal i com Pla anomena a la problemàtica de l’aigua. Com és sabut, gran part del territori és terra àrida, estèril. Però malgrat això, l’esforç sobrehumà de superar les circumstàncies històriques i del moment i la naturalesa del país, van fer possible la realitat actual. Per a en Pla, aquesta obsessió permanent per a establir un espai acollidor de persones de diferents i variats indrets del món –la diàspora- li ha atorgat a l’Estat d’Israel una gran eficiència. L’autor ens mostra la situació agrària de l’economia del país a partir de les tres zones: el nord, Galilea –fèrtil-; el centre, format per les planures del litoral –colonitzat- i el sud, el Nègueb, desert pur. La base de l’eficiència del país es troba en les conduccions d’aigua, que fan arribar aquest recurs tan apreciat al sud, a les terres sense vida. A mesura que la immigració anà creixent, s’anà avançant la colonització pel desert, per a que hi tinguessin cabuda. Per a que aquesta població acabada d’arribar tingués quelcom per començar a prosperar, a viure, es crearen diversos [2]assentaments agrícoles basats sempre en el cooperativisme. Però el lector és preguntarà com, malgrat la gran eficiència en la gestió dels recursos i del territori, un poble constituït per persones d’arreu del món pot esdevenir una pàtria unida. La [3]política de l’aigua permeté arrelar els jueus a Israel, però què ha permès la unió patriòtica després de divuit segles de diàspora? Pla ens ho mostra fàcil: el renaixement d’una la llengua morta, l’hebreu. La situació babèlica s’intentà solucionar amb el ressorgiment de l’hebreu, i sembla que funciona. L’empordanès esmenta que [4]aquesta resurrecció de l’hebreu equival a la reconstrucció de la societat d’Israel, atomitzada i dispersa [...].

Altrament, l’Estat d’Israel, com bé ja sabem, es troba envoltat d’unes fronteres realment sensibles. Pla es centra en el Golf d’Al-‘Aqabah com a un golf lliure ja de problemes. En canvi ens mostra la problemàtica del canal de Suez (que restava tancat) i als demés països àrabs, Síria, l’Aràbia Saudita i Jordània –amb la negació de l’accés al [5]Mont Scopus, entre d’altres- els quals s’oposen a l’existència de l’Estat d’Israel. Remarcarem però, una frontera d’importància actual, la franja de Gaza. Davant la situació que l’autor hi observà -de contínua inseguretat i violència i la poca efectivitat de l’acció de les Nacions Unides-, fou capaç de predir una altra guerra; predicció que es complí amb el succés de la guerra dels Sis Dies. Qui havia de dir a en Pla que el que ell ja entreveia fa cinquanta anys duraria encara dins els nostres dies...

L’autor subratlla l’occidentalització d’Israel, en relació a la seva classe política, la qual ha estat formada a Occident i s’engloba en l’Agència Jueva, l’Estat i la [6]Histadrut (la Unió de Treballadors) –primordial en la vida econòmica i social d’Israel. És un país occidental, democràtic i liberal, amb l’autoritat vetllada pel Parlament. La política fuig dels interessos creats; l’interès general i la crítica constructiva –no pas la indiferència- és el més abundant. Altrament, en termes econòmics, cal ressaltar l’eficiència dels recursos naturals, de l’[7]agricultura (i aforestació) i l’elevat esforç industrial. A diferència de l’agricultura –basada en la col·lectivitat- el sector industrial es caracteritza per petites i especialitzades empreses; són iniciatives particulars. El volum d’exportacions és la característica rellevant d’aquesta economia. Pla emfatitza la imprevisibilitat en què viu Israel, ja que com mostra la seva Declaració d’Independència, la seva missió és oferir una llar als jueus dispersos en la diàspora. Cada planificació que es fa, a mig o llarg termini, resta inhabilitat en la seva aplicació. No obstant, l’economia es troba en un moviment ascensional, gràcies als projectes basats en la rendibilitat (tant en la producció com en la direcció).

Un aspecte que l’autor dóna importància és la situació dels [8]refugiats. Afirma que el conflicte es fa etern per la gran quantitat de pensions (450 M.$) que reben aquests refugiats i els països en el quals viuen, Jordània i Egipte. Aquests refugiats viuen de les ajudes de les Nacions Unides i del món occidental. Estan indeterminats jurídicament. Tampoc s’ha fet res per aprofitar la seva mà d’obra. Viuen en un territori al qual no hi podem pertànyer i de la caritat internacional, de forma indeterminada, però eterna. Aquesta situació ha provocat que el terrorisme s’hi expandeixi, malauradament.

Altrament, Pla esmenta que la creació de l’Estat d’Israel, el fer realitat l’estat jueu, és quelcom espiritual; el territori no permetria allotjar-los a tots. Val a dir que, aquells que decidiren emigrar de la diàspora cap a aquest nou estat, ara viuen amb incomoditat i inseguretat. Per això, segons l’autor, posseir d’una força d’idealisme i passió és essencial per viure a Israel.

Per finalitzar, ens centrarem en un altre dels dilemes que Josep Pla ens planteja. La situació dels cristians a terra santa, ara dividida i totalment inestable, en especial a Jerusalem. Es lamenta de la manca de llibertat que tenen no només els que hi viuen allà sinó també els peregrins. Terra Santa es troba entre l’odi i la venjança, això dificulta i impedeix l’accés d’aquest peregrins als [9]llocs sagrats, rellevants per a un cristià.

Observem com aquest conflicte a hores d’ara encara perdura; un sol territori sobre el qual recolzen diversitats de conflictes; un sol territori on es veuen afectades tres comunitats: la musulmana, la jueva i la cristiana; un sol territori on la pau sembla una utopia eternament indeterminada. Aquest llibre d’en Pla ens dóna una perspectiva d’aquest conflicte araboisraelià molt àmplia, va molt més enllà de gran part dels articles actuals que podem trobar. Es centra en la vida d’Israel, en el seu naixement i la seva evolució, com a país i com a poble, a partir de tot allò que l’autor observa i viu durant la seva estada. No obstant, és un llibre obert del pensament d’en Pla vers aquest conflicte araboisraelià; si aquest llibre hagués estat publicat en l’actualitat, Josep Pla hagués estat titllat de sionista. No obstant, la seva posició es pot considerar com la més encertada, basada en els fets reals ocorreguts i en les seves conseqüències de forma objectiva, sense jutjar la història ni desprestigiar a aquells que s’hi veieren implicats i encara no n’han sortit.

L.S.R.

---

[1] Aquell lector que conegui Josep Pla, sabrà perfectament de què estem parlant.

[2] Com la moshava, el kibbutz, la mabara, etc. Les terres dels quals havien estat donades pel Fons Nacional Jueu a canvi de la seva posada en activitat.

[3] Pla, J. Israel, 1957. (Ediciones Destino) Barcelona: 2002. Pàg. 84

[4] Pla, J. Israel, 1957. (Ediciones Destino) Barcelona: 2002. Pàg. 97-98

[5] Josep Pla, en el capítol anomenat “Jerusalem, Jerusalem...” (pàg. 180) ens mostra el conflicte amb Jordània amb referència al Mont Scopus, en el qual els israelians hi tenien una universitat, un hospital i una biblioteca –tots ells d’elevada importància- als quals Jordània no els deixava accedir.

[6] Sindicat obrer amb els ideals sindicals del moviment laborista britànic. El pes dels fluxos migratoris a Israel són imprescindibles per a comprendre la Histadrut.

[7] Hi predomina el cultiu de regadiu, en especial de cítrics. Com hem esmentat anteriorment, l’aigua és l’element bàsic d’aquesta agricultura. L’exportació de producció agrària és característica de l’economia israeliana.

[8] Àrabs que marxaren d’Israel amb la creació de l’Estat d’Israel.

[9] El llac de Tiberíades, el mont Tabor, Canà, Natzaret, etc.

Partits polítics. Elecció interna?

Abans de tot, m’agradaria subratllar la gran paradoxa que caracteritza els partits polítics. Aquests, són actors encarregats de vetllar per la democràcia malgrat que aquesta no és tret característic en el seu funcionament intern. Segons Michells, tota organització està estructurada jeràrquicament. A més, als partits polítics, com a tota associació voluntària, qui marca el mecanisme de funcionament intern és aquell qui el funda i, altrament, aquesta associació ha de ser una unitat; ha d’ésser monolític. Amb tot plegat, observem com un partit polític és actor important a la democràcia (avaluació seguint les normes democràtiques) però, no obstant, el funcionament intern hi té irrellevància a l’hora d’ésser avaluat. Per tant, tot partit polític ha d’evitar que les discrepàncies internes del partit afectin al seu funcionament i objectius. Observem com els processos d’elecció interna són d’elevada importància per tal d’assegurar el bon funcionament del partit.

Des del punt de vista més social, es diria que els partits polítics haurien de fomentar la major participació dels afiliats i simpatitzants en la presa de decisions interna (en especial en l’elecció dels candidats). Però, de veritat és essencial això per a garantir un bon funcionament del partit? O per contra, aquest posicionament afavoreix la fragmentació interna i per tant, disminueix la força del partit com a unitat davant els altres partits? El meu posicionament es decanta més aviat per la segona qüestió. Primerament, perquè el fet de què internament l’elecció dels candidats es dugui a terme a través de primàries o assemblees produeix, irremediablement, competència interna. Ben mirat, es podria observar que aquesta competència interna afavoreix la participació i augmenta l’activitat del partit arribant així a més sectors de la societat i, tot plegat, afavoreix la democràcia. No obstant, si ho consideréssim això, cauríem en l’error de voler democratitzar l’interior dels partits. Un partit es crea arrel d’unes inquietuds o interessos d’una o més persones. Si aquests interessos i inquietuds són compartides per més persones, el grup augmenta, fins arribar a elevades dimensions. Però és necessari no oblidar l’origen d’aquest partit, el motiu del seu naixement, Com a tot capitalista que crea una empresa, qui funda un partit, vol garantir l’ideari fundacional. I això, sovint només hi ha una forma de dur-ho a terme i és mitjançant l’estructura jeràrquica en la qual la persona al capdavant és nomenada pel propietari de l’empresa; pel fundador dl partit. Perquè, com ja avançàvem anteriorment, el fet de dur a terme eleccions per escollir els candidats produeix divisió en el sí de partit; per tant, la convocatòria d’eleccions va en contra d’una de les característiques més importants d’un partit polític: la unitat. Ja que el fet que hi hagi diferents posicionaments provoca la pèrdua de la capacitat de competència exterior. Veiem per tant que unes eleccions afavoreixen la competència interna i, alhora, perjudiquen la competència externa. Els partits són, com observem, la combinació de les diferents lluites internes amb les de l’exterior, per tant, tot mecanisme que afavoreixi a reduir aquestes tensions internes serà un pas endavant per a millorar la competitivitat.

Altrament, com mencionàvem anteriorment, el fet de posar en pràctica un mecanisme d’elecció del candidat, es podria considerar com a un apropament a la societat; una obertura a les necessitats de la societat. Però, de nou tornaríem a caure en un error. Els partits polítics actualment funcionen mitjançant el bombardeig de productes (el programa), els quals van a parar als clients, a la societat, que garanteixen una sèrie d’objectius per la via democràtica. Veiem com el ciutadà a passat d’ésser participant a ser tractat com un client, al qual no li interessa gens ni mica el funcionament de

l’empresa ni els seus gerents. Simplement, el que vol és un bon funcionament i qualitat dels productes que solucionin les seves necessitats i la garantia de què són elaborats subjecte a les normes democràtiques.

Per concloure, veiem com actualment, els procediments d’elecció interna dels candidats no té sentit si es vol tenir competitivitat en el mercat partidista. Ja que com hem observat, la concepció del ciutadà envers els partits polítics ha evolucionat i alhora el paper dels ciutadans ha canviat, han esdevingut clients d’aquest mercat partidista competitiu, subjecte però, sempre, a la democràcia.

L.S.R.

Tinc temps...

El sol ja fa hores que a marxat a dormir. És tard, segons el temps. Però què és el temps? Què és l’avui i què és el demà? El temps és la principal excusa per no fer quelcom. Quantes vegades hauré dit “és que no tinc temps!”... i resulta que és un invent més. Les hores passen, els dies marxen, els anys volen, i de nou Nadal, de nou fent anys, una altra vegada cap d’any. El temps és res i menys. Però en canvi hi tenim la nostra vida lligada; sovint la meva vida depèn del tinc o no tinc temps.
Ara que tinc temps, és quan penso i rumio... no en coses tan absurdes com aquesta, està clar. Però aquests dies tot es para. No he d’estar pendent de les hores que dormo o deixo de dormir... al cap i a la fi, demà ningú m’espera a les 8 a Barcelona. No penso en el demà ni en l’altre ni en l’altre; penso en allò que he fet avui però, sobretot, en allò que podria haver fet en aquests darrers mesos i que no he fet, fent ús de l’excusa de sempre.
Quantes vegades m’has parlat i no t’he escoltat; quantes vegades has vist refusada la teva mirada; quantes vegades has esperat paraules que mai he pronunciat; quantes vegades has desitjat sentiments que he estat incapaç de mostrar; quantes, quantes, quantes... Moltes. El meu cor n’és conscient, però sovint no és ell qui actua, o almenys en el meu cas. Pensar i actuar racionalment és el meu gran defecte; només de la raó no pot viure l’home.
L’home neix fruit de l’amor. Per tant, sense amor no hi ha qui visqui; sense amor, res. L’amor és infinit, és perdurable, etern; no pas racional.
Aquesta nit a Castelló, de fred i pluja, el meu cor a vençut a la meva ment; és capaç d’actuar per sobre la raó; és capaç d’estimar sense comprendre; és capaç d’estimar a aquell que el va ferir.

L.S.R.

¿Cómo es el proceso de admisión de nuevos países en las Naciones Unidas?

El proceso de admisión de un Estado como Miembro de las Naciones Unidas se inicia con la solicitud del estado interesado -normalmente mediante el Presidente del Estado interesado- al Secretario General, el cual lo transmite al Consejo de Seguridad de las Naciones Unidas.

Seguidamente, el Consejo de Seguridad, mediante votación de fondo (9 votos favorables, de los cuales 5 deben ser de los Miembros con derecho de veto) aprueba o rechaza esta solicitud. Si es aprobada, este órgano recomendará la solicitud de admisión a la Asamblea General. En el caso de que no lograse los votos suficientes igualmente pasaría a la Asamblea General, si esta lo aprobase, debería de nuevo el Consejo de Seguridad replantearse su aprobación. Solo si volviese a rechazarlo se paralizaría el proceso.

Acto seguido de ser examinada y aprobada la solicitud en el Consejo de Seguridad, y cuando la recomendación llega a la Asamblea General, esta se somete a votación. En principio, según el artículo 18 de la Carta de las Naciones Unidas, la votación es por mayoría de dos tercios pero, a menudo, mediante la diplomacia parlamentaria, se lleva a cabo por aclamación. Este ha sido el caso de la República de Montenegro.

En el momento en el cual la votación efectúa un resultado favorable, el Estado Solicitante pasa a ser, en ese mismo instante, Miembro de pleno derecho de las Naciones Unidas (llevándose a cabo, seguidamente, todo el proceso protocolario pertinente).

L.S.R.

Fent Balanç

Avui és un dia qualsevol d'agost a Castelló. Dies de tranquil·litat amb què he estat somniant durant aquest estressant curs però en els quals hi regna la meva gran mandra. No sabeu pas l'esforç que he hagut de fer per agafar un bolígraf... Però la bellesa de tota la natura verdosenca que m'envolta (joves i vells tarongers, xiprers, la majestuosa palmera, l'inacabable pi, llorers, pollancres...) i el fascinant acompanyament musical de les cigales, els grills i les campanes de la basílica fan que em rendeixi a aprofitar aquest temps, que tant enyoraré d'aquí uns mesos.

Tres mesos farà gairebé de l'inici d'aquestes vacances, que s'acaben. La velocitat dels temps és increíble, però més ho són els regals que durant aquest temps se'ns obsequien. I, a dia d'avui, només em queda agrair tots aquests regals que, durant aquest darrer any, he rebut de diverses formes, entranyables. Des del viatge a Loreto (Itàlia), ara farà un any, fins a la peregrinació a Sydney, passant per cada moment d'aquest últim curs de batxillerat.

A Loreto vaig viure com, sense humilitat, la carència d'amor incondicional és vencedora i, sense aquest amor, res hi ha que tingui prou valor per a la vida.

A cada instant d'aquest curs he tingut l'oportunitat de dur-ho a la pràctica i, un cop més, he comprovat que sola no puc fer-ho; que sense déu és impossible, perquè amb ell tot és possible.

A mitjans de juliol, a Sydney, no només vaig experimentar de nou tot plegat sinó que, en oposició a la meva raó, vaig sentir, veure, palpar i assaborir, fins a saciar-me, els fruits de l'esperit sant en aquella terra austral i en el meu cor colat.

S'allunya una llarga etapa, que sempre tindré present. S'apropa un futur incert, que arribarà veloçment, amb més dons i obsequis. Però el futur no és com un llibre que qualsevol, amb més o menys traça, pugui redactar. L'incertesa del futur i tots els esdeveniments ens posen a prova. Però sé que només he de tenir clar qui sóc i lluitar per mantenir-ho. I això tan sols tindrà un final feliç si tinc esperança, si creixo en la fe que se m'ha regalat. Només hi ha una manera de dur-ho a terme: estimant-vos incondicionalment.

No us martiritzeu amb el futur. Viviu el present, perquè les gràcies del 26 de juny de 2012 les rebreu el 26 de juny de 2012, no avui ni demà passat.

L.S.R.

L'origen dels nostres valors

Nietzsche considerà el judaisme (i després el cristianisme) l’origen de la fi de la moral de l’home noble; considerà que la moral judeocristiana esdevingué la dominant a causa del ressentiment que tingué cap a aquest home noble.

Des del meu punt de vista, opino que el predomini dels valors del cristianisme a occident es deu a quelcom oposat a aquesta visió de Nietzsche. Aquest, fa de l’odi l’element fonamental pel qual els homes febles –de moral judeocristiana– s’alçaren en contra els homes forts. Considero però, que tot plegat anà molt més enllà.

Seguint la filosofia de Nietzsche d’anar a l’origen de les coses doncs, des del meu parer, crec que ens hem de fixar en la genealogia d’aquesta divisió entre home fort i home feble. Foren les desigualtats socials, culturals i econòmiques les que ocasionaren aquesta separació dins la societat.

Per tant, davant d’aquesta societat desigual, mancada de principis morals de respecte al més dèbil, sorgí la necessitat de prosperar i progressar per tal d’assolir uns mínims de dignitat respecte a tots els éssers humans. És, en aquest punt, on entra en joc aquesta moral judeocristiana que tant fa patir a Nietzsche.

No és l’odi, sinó l’amor. L’amor, base essencial del cristianisme, és qui s’imposa a les desigualtats socials. L’amor gratuït que aquests homes febles sentien de déu els impulsà a obrir-se als altres estimant-los tal com eren, per tal de progressar cap a la igualtat. Una igualtat basada en els valors de llibertat, d’amor i d’esperança.

Per tant, a diferència de Nietzsche, que considerà l’odi i el ressentiment els causants de la dominació del cristianisme, considero que aquest canvi de valors –que perdura fins avui dia– fou degut a la necessitat d’establir igualtat i dignitat entre tots els homes. La qual cosa es dugué a terme a partir de l’amor desinteressat cap als demés, emmarcat dins de l’esperança com a via de progrés cap a un món menys desigual socialment.

L.S.R.

La filosofia actual

La filosofia ha estat clau per poder arribar als nostres dies. No obstant, actualment, la funció de la filosofia ha anat perdent importància o, si més no, ha deixat de ser el que ha estat en els darrers segles.

Considero però, que abans d’endinsar-nos en aquest aspecte de la funció actual de la filosofia és necessari saber què és el que entenem per filosofia.

Etimològicament, filosofia significa la cerca del saber; la recerca del coneixement; intenta buscar el perquè de les coses.

La filosofia ha estat, al llarg de la història, l’element més important per a la societat; ha estat l’instrument per cercar la realitat i el coneixement.
Per tant, des d’aquest punt de vista, considero que la filosofia, actualment, ha quedat més que desbancada per la ciència. És aquesta última la que, en les darreres dècades, s’ha situat al capdavant de la recerca de la realitat i, consegüentment, de la seva manipulació.

Podríem dir, llavors, que la filosofia s’ha convertit en una recerca del perquè de tot allò que està fora de l’abast empíric –palpable amb els sentits– i racional; del perquè de tot allò a què la ciència no hi pot trobar respostes.

És, en aquest punt, on la filosofia hi troba important cabuda actualment, però també en un futur. Ja que, cada cop més, la globalitzada i homogènia societat, que ha materialitzat els seus actes i accions, està assedegada de respostes a fets que no tenen cap explicació –ni per l’estimada experiència ni per la venerada raó–; està necessitada de respostes que donin sentit a la vida.

En definitiva, la filosofia, actualment, està present com a instrument de recerca dels perquès dels quelcoms inexplicables; està present com a eina per trobar el sentit a la vida d’una societat insensible, totalment impersonal i amb un horitzó indefinit, la occidental.

L.S.R.