Mostrando entradas con la etiqueta català. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta català. Mostrar todas las entradas
martes, 21 de septiembre de 2010
El Triomf de la llibertat
1“No apagueu l'esperit, mantingueu oberta aquesta porta per a vosaltres i tot el món”. Aquesta porta, la Porta de Brandeburg, s'ha convertit anys endarrera en símbol de la reunificació alemanya. És considerada la porta a la història d'Alemanya i, per tant, una porta oberta a la història de tota la humanitat. Per a Marx, la història és un conjunt de canvis, allunyat del caos, que es pot arribar a comprendre a partir de les grans estructures: els modes de producció. Tanmateix, Hegel considerava que el desenvolupament de la història seguia una estructura racional. Moltes són les opinions respecte el transcurs de la història humana i el seu sentit. Però hi ha quelcom que tots hauríem de compartir: la història és la clau per entendre el present i, consegüentment, poder gaudir-lo. Si ja és complicat arribar a comprendre certs fets actuals, més costarà empatitzar amb esdeveniments ocorreguts dècades endarrera. Com bé sabem, fa vint_i_un anys que caigué el mur de Berlín i Alemanya es reunificà. Acte seguit el règim comunista aniria dissolent-se progressivament. Es podrien realitzar infinitats d'interpretacions sobre aquest 2període històric que es perllongà durant més de seixanta anys però intentarem fer només una simple reflexió.
Després de llargs anys de capitalisme salvatge, el socialisme sorgí com reacció davant dels abusos del sistema capitalista. Recerca primerament el benestar social abans que el benestar individual, la qual cosa en un primer moment ens pot semblar inofensiu, però que es convertí en bandera del posterior règim soviètic. “Llibertat, igualtat i fraternitat”, havien de ser l'objecte del canvi social per a Proudhon. Més aviat foren l'instrument; l'instrument per acabar autoimmolant-se. Quan un sistema és bo, no hi ha per qué imposar-ho a la força. Quan això succeeix, és que quelcom passa. Hi això ocorregué amb el comunisme a la URSS i continua succeïnt avui en dia a certs països. En un inci, els objectius que es buscaven eren favorables a la societat ja que el capitalisme havia arribat als límits de la llibertat i la igualtat. Però la imposició d'aquests dos conceptes acabà amb ells. La igualtat suprimí la llibertat i per tant, la dignitat humana. Quin sentit té la igualtat quan la dignitat humana ha desaparegut? Quin sentit té tenir un fill, una casa i una feina, igual que els veïns, però no poder expressar la teva opinió o la teva creença, i encara menys, practicar-la? Però les conseqüències anaren més enllà. Amb el llarg pas dels anys, el problema de la llibertat d'expressió i de creença es convertiren en un no-problema ja que, simplement, les generacions posteriors no pogueren accedir a cap opinió, idea, o religió fora d'allò establert pel règim. Una primera etapa és el sacrifici d'aquestes llibertats, per tal d'homogeneitzar la societat, fins i tot, en la seva forma de pensar i viure, frenant d'aquesta forma la capacitat de l'home d'innovar, de qüestionar-se, de pensar, en definitiva, la capacitat de desenvolupar-se com a ésser humà. I l'URSS ho aconseguí. Sovint es parla de la Unió Soviètica en termes econòmics i altrament, en termes polítics i de totes les purgues i repressions que es dugueren a terme. Ara bé, hom poques vegades ha sentit a parlar sobre les conseqüències profundes en l'èsser humà d'aquestes llargues dècades de comunisme. I per motius diversos hom ha reflexionat sobre aquest darrer aspecte. El règim soviètic acabà amb la llibertat individual però no només l'econòmica. Sinó amb llibertats bàsiques que un té pel simple fet de ser persona. Hi ho realitzà en nom de la igualtat, desplaçant del centre a l'individu per situar-hi la col·lectivitat. Però, què és la col·lectivitat sinó un conjunt d'individus? Cada persona és única i irrepetible per tant, és impossible voler homogeneitzar la societat. La igualtat només serà possible quan tot individu sigui lliure de decidir, actuar, pensar, viure. Però amb una llibertat matitzada, ja que el capitalisme ens mostra l'altre extrem. Es podria considerar el règim soviètic com una de les conseqüències del comunisme d'haver menystingut elements morals i ètics, com ja avançà Berstein. Rosa Luxemburg digué que no pot haver democràcia sense socialisme ni socialisme sense democràcia, veiem com aquesta darrera part ha quedat evident amb l'URSS i amb la resta de règim comunistes presents avui al món. Per a Luxemburg la llibertat d'opinió era clau, però no fou respectada com moltes altres. Una de les llibertats cesades, de la qual poc se'n parla, és la llibertat de creença o de religió. Sí, hom ja coneix que 3la religió es l'opi del poble. Però aquest poble ha de tenir la llibertat de tastar d'aquest opi i comprovar-ho per un mateix.
Quina fou la causa de la dissolució de la URSS? Aquesta és la típica pregunta amb una típica resposta, el col·lapse econòmic. Però si anem més enllà, si ens endinsem dins la societat, podem trobar altres respostes. Fixem-nos en una d'aquestes respostes no econòmiques i de coneixença minoritària avui en dia: la revolució moral. La qual tingué lloc, per exemple i de forma concreta, a Polònia. Els reclams i les demandes no negociables al govern per a que declaressin i confirmessin la dignitat intrínsica de la persona foren un primer pas. Aquestes demandes posaven en evidència el règim comunista respecte aspectes fonamentals de la persona humana, proclamant una altra visió de l'ésser humà, contraposada al règim. Això retornà als obrers la consciència sobre la seva dignitat i la seva capacitat d'organitzar-se. Foren els mateixos obrers els qui, sota un sindicat no comunista -anomenat Solidaritat-, començaren a lluitar pels valors morals d'un poble sotmès al materialisme oficial. Aquesta fou la revolució de la no violència. I triomfà. L'any 1989 es celebraren eleccions, on el líder de Solidaritat passà a presidir la nació polaca. Aquest és un exemple, no només com a causa de la caiguda del comunisme a Polònia, sinó un exemple de com el moviment obrer pot arribar a assolir els seus objectius des de la revolució de la no violència.
A l'inici dèiem que la història és essencial per a desenvolupar-nos en el nostre present. És necessari tenir-la present per avançar i no caure en els mateixos pous. La URSS -junt amb altres règims, com el nazisme- és un exemple de fins on pot arribar l'ésser humà, a partir d'interpretacions desviades de les obres dels diferents pensadors. Amb aquesta experiència, la humanitat, és a dir, cadascú de nosaltres, ha de poder comprendre el present i encarar el futur tenint en compte tots aquests fets ocorreguts en nom de la igualtat i de la llibertat.
1Aquestes paraules foren pronunciades davant la Porta Brandeburg l'any 1996 durant la visita que realitzà Joan Pau II a l'Alemany unificada.
2La URSS nasqué l'any 1922 i es dissolgué l'any 1991.
viernes, 3 de septiembre de 2010
Un llibre. Una història. "Els pelegrins de Sant Francesc"
"Vuit-cents anys després que Sant Francesc i els seus companys emprengueren el viatge d’Assís a Roma per demanar al Papa Innocenci III l’aprovació de la seva Regla, els catalans Ignasi i Samuel es disposaren a recórrer el mateix camí. Com diu el bisbe Agustí Cortés al pròleg, aquest llibre té un valor per l’experiència que narra, que és com una paràbola de la vida."
Pròximament anunciarem el dia de la presentació del llibre, que serà aquest mes de setembre.
Pròximament anunciarem el dia de la presentació del llibre, que serà aquest mes de setembre.
lunes, 15 de marzo de 2010
L'avortament, un dret de la dona? Amnistia Internacional respon.
Aquesta tarda, a la tercera i darrera setmana del curs de Drets Humans de l'Institut de DD.HH. de Catalunya (IDHC), hem gaudit d'un "cara a cara" entre l'Eduardo Escribano Martín -subdirector de l'Oficina de Drets Humans del Ministeri d'Assumptes exteriors i cooperació- i l'Iziar Ruíz Giménez -presidenta de la secció espanyola d'Amnistia Internacional-. El debat s'ha centrat en els Drets Humans a Espanya, a partir de l'Examen periòdic universal.
Aprofitant l'oportunitat he realitzat una pregunta a la Presidenta d'Amnistia Internacional a Espanya, malgrat que ja m'imaginava la resposta.
La pregunta ha estat:
"Se ha hablado mucho sobre el derecho a la vida, concretamente sobre la tortura. Mi pregunta es sobre este derecho pero en otro ámbito. Es para usted, Iziar. ¿Actualmente, Amnistía Internacional defiende el aborto como un derecho de la mujer -como hace el gobierno-, o defiende el derecho humano a la vida de aquellos que aún no han nacido, ya que sin este derecho los demás no tendrían sentido. Gracias."
I la resposta ha estat, aproximadament:
"Amnistía Internacional se basa en los estándares internacionales de los derechos sexuales y reproductivos de las mujeres. Ninguna mujer debe morir a causa de la práctica de un aborto clandestino. Muchas mujeres mueren cada día en numerosos lugares del mundo por estos abortos clandestinos, fruto de violaciones."
Conclusió:
Segons la Presidenta, Amnistia Internacional no té cap mena d'opinió ni criteri al respecte, simplement es basa en allò que es diu internacionalment. I la tònica actual internacional, com esmenta, és que l'avortament és un dret sexual i reproductiu de la dona. Per tant, A.I. considera l'avortament com a un dret de la dona?
A l'any 2007, A.I. realitzà les següents declaracions:
"La política de Amnistía Internacional sobre derechos sexuales y reproductivos no promueve el aborto como derecho universal, y la organización guarda silencio sobre la bondad o maldad del aborto."
Això confirma aquesta falta de criteri. Però no obstant, en els darrers anys, hi ha un moviment dins d'A.I. per convertit l'associació en una plataforma pro-avortament.
Actualment, la postura oficial és: "A.I. no tiene una postura sobre si las mujeres tienen o no derecho a interrumpir un embarazo no deseado; no hay un derecho al aborto generalmente aceptado en la ley internacional de derechos humanos". No obstant, a nivell regional, com per exemple AI de Canadà, entre d'altres, han trencat aquest silenci d'A.I. declarant que "las mujeres tienen derecho a un aborto legal, seguro y accesible si eligen abortar".
El silenci es trenca. Com és possible que una associació, aquesta gran associació, que denuncia i critica les violacions i persecussions dels Drrets Humans, no adopti cap criteri clar vers el dret a la vida pel que fa la problemàtica de l'avortament? Si, ja ho sé, es pot entreveure quina és la postura d'A.I. Però aquesta ambigüitat, aquest no-pronunciament, crea una gran confusió. Tant de bo algun dia declari alguna opinió respecte al tema. Però llavors aquell dia anirà en contra del dret humà, per a mi fonamental, del dret a la vida. I llavors hauran acabat de perdre tota legitimitat.
Esperem que Peter Benenson, fundador d'A.I., intercedeixi des del firmament.
Aprofitant l'oportunitat he realitzat una pregunta a la Presidenta d'Amnistia Internacional a Espanya, malgrat que ja m'imaginava la resposta.
La pregunta ha estat:
"Se ha hablado mucho sobre el derecho a la vida, concretamente sobre la tortura. Mi pregunta es sobre este derecho pero en otro ámbito. Es para usted, Iziar. ¿Actualmente, Amnistía Internacional defiende el aborto como un derecho de la mujer -como hace el gobierno-, o defiende el derecho humano a la vida de aquellos que aún no han nacido, ya que sin este derecho los demás no tendrían sentido. Gracias."
I la resposta ha estat, aproximadament:
"Amnistía Internacional se basa en los estándares internacionales de los derechos sexuales y reproductivos de las mujeres. Ninguna mujer debe morir a causa de la práctica de un aborto clandestino. Muchas mujeres mueren cada día en numerosos lugares del mundo por estos abortos clandestinos, fruto de violaciones."
Conclusió:
Segons la Presidenta, Amnistia Internacional no té cap mena d'opinió ni criteri al respecte, simplement es basa en allò que es diu internacionalment. I la tònica actual internacional, com esmenta, és que l'avortament és un dret sexual i reproductiu de la dona. Per tant, A.I. considera l'avortament com a un dret de la dona?
A l'any 2007, A.I. realitzà les següents declaracions:
"La política de Amnistía Internacional sobre derechos sexuales y reproductivos no promueve el aborto como derecho universal, y la organización guarda silencio sobre la bondad o maldad del aborto."
Això confirma aquesta falta de criteri. Però no obstant, en els darrers anys, hi ha un moviment dins d'A.I. per convertit l'associació en una plataforma pro-avortament.
Actualment, la postura oficial és: "A.I. no tiene una postura sobre si las mujeres tienen o no derecho a interrumpir un embarazo no deseado; no hay un derecho al aborto generalmente aceptado en la ley internacional de derechos humanos". No obstant, a nivell regional, com per exemple AI de Canadà, entre d'altres, han trencat aquest silenci d'A.I. declarant que "las mujeres tienen derecho a un aborto legal, seguro y accesible si eligen abortar".
El silenci es trenca. Com és possible que una associació, aquesta gran associació, que denuncia i critica les violacions i persecussions dels Drrets Humans, no adopti cap criteri clar vers el dret a la vida pel que fa la problemàtica de l'avortament? Si, ja ho sé, es pot entreveure quina és la postura d'A.I. Però aquesta ambigüitat, aquest no-pronunciament, crea una gran confusió. Tant de bo algun dia declari alguna opinió respecte al tema. Però llavors aquell dia anirà en contra del dret humà, per a mi fonamental, del dret a la vida. I llavors hauran acabat de perdre tota legitimitat.
Esperem que Peter Benenson, fundador d'A.I., intercedeixi des del firmament.
L.S.R.
viernes, 12 de febrero de 2010
Els fills, la millor inversió?
Un article deia que el cost per criar un nen des del seu naixement fins els 18 anys és de 160.140$ (118.175,39€) per família de classe mitjana (americana, hem de suposar). Aquests números ens duen a fantasejar amb tot el que tindríem si no haguéssim tingut fills o, simplement, a mantenir la nostra decisió de no tenir-ne.
118.175,39€ = 6.559,12 €/any = 546,59 €/mes = 126,13 €/setmana = 18,02 €/dia = 0,75 €/hora
Llavors, hom pot pensar que el millor consell financer podria ser: “no tigui fills si vol ser ric”. No obstant, s'acompleix aquesta afirmació?
Vejem a continuació què s'obté d'aquesta inversió de 118.175,39€ de 18 anys de durada:
1. Dret per posar noms, el teu cognom i augmentar la teva branca de l'arbre genealògic.
2. Petons de papallona i abraçades d'ós.
3. Massatges gratuïts o, com a molt, a canvi de sugus o chupa chups.
4. Més amor que el que el teu cor pot suportar.
5. Una mà per sostenir-te. Això si, normalment tacada de melmelada o “nocilla”.
6. Un company per fer bombolles, construir castells de sorra, per anar saltant pels bassals mentre plou a bots i barrals.
7. Dret a fer el boig i a riure's d'un mateix sense importar què digui el teu cap, companys, o veïns.
8. Senyals de Déu tots els dies.
9. Felicitat i alegria quan, per exemple, aconsegueix finalment aprendre's les taules de multiplicar, els verbs irregulars en anglès, a anar amb bicicleta...
10. Dret a no haver de créixer; permís per pintar amb els dits, jugar a fet i amagar, capturar insectes, demanar desitjos a les estrelles, cantar desafinant, no deixar mai de creure en els miracles...
11. Una excusa per continuar llegint contes com el de Peter Pan i mirar pel·lícules Disney.
12. Garantia de coneixement i actualització de les noves tecnologies. Sempre estaràs al dia.
13. Garantia de que sempre tindràs un dibuix fet amb témpera o ceres toves, les impressions de les mans sobre el fang, una figura de plastilina, un collaret de macarrons, flors de papers... pel dia de la Mare/Pare.
14. Seràs un heroi tan sols pel simple fet de recuperar la pilota del pati del veí, per saber fer tocs amb la pilota o esmaixades, per saber canviar la cadena de la bicicleta i anar sense mans, saber xiular, fer bombolles amb el xiclet, aixecar una cella, fer desaparèixer el dit gros, per saber tocar 4 acords amb la guitarra...
15. Aconseguiràs un seient VIP a la història de la humanitat per ser testimoni del seu primer pas, la primera paraula, la primera dent, la primera cita -o no-, el primer excel·lent (o suspens)...
16. Aconseguiràs ser omnipresent i realitzar multitud coses alhora.
17. Seràs Rei i a més a més Mag!
18. Garantia d'un augment espectacular del teu nivell de formació: psicologia, economia domèstica, administració, cuina, infermeria, puericultura, dret, nutrició, comunicació i noves tecnologies... que cap universitat del món pot igualar.
19. Davant els seus ulls, estaràs al mateix nivell que Déu: tindràs poder per sanar un plor, espantar monstres que estan sota el llit o dins l'armari, guarir cors i reconfortar-los, i estimar sense límits, sabent que un dia ells estimaran, com tu, sense tenir en compte els costos.
20. Aquesta és la única inversió amb una llista d'avantatges infinita, per la qual cosa millor deixar-ho aquí. [Qualsevol suggeriment hi pot ser inclòs, per descomptat.]
Després d'haver llegit tot això, hom té 3 opcions:
a) Invertit-hi tot el que vulgui (recordant que tota bona inversió, quant més s'hi inverteix, els beneficis es multipliquen)
b) No invertir-hi.
c) Aconseguir algun d'aquests beneficis (com a molt 2 o 3) essent puericultor, mestre d'infantil o primària, o sent un bon tiet.
Vejem a continuació què s'obté d'aquesta inversió de 118.175,39€ de 18 anys de durada:
1. Dret per posar noms, el teu cognom i augmentar la teva branca de l'arbre genealògic.
2. Petons de papallona i abraçades d'ós.
3. Massatges gratuïts o, com a molt, a canvi de sugus o chupa chups.
4. Més amor que el que el teu cor pot suportar.
5. Una mà per sostenir-te. Això si, normalment tacada de melmelada o “nocilla”.
6. Un company per fer bombolles, construir castells de sorra, per anar saltant pels bassals mentre plou a bots i barrals.
7. Dret a fer el boig i a riure's d'un mateix sense importar què digui el teu cap, companys, o veïns.
8. Senyals de Déu tots els dies.
9. Felicitat i alegria quan, per exemple, aconsegueix finalment aprendre's les taules de multiplicar, els verbs irregulars en anglès, a anar amb bicicleta...
10. Dret a no haver de créixer; permís per pintar amb els dits, jugar a fet i amagar, capturar insectes, demanar desitjos a les estrelles, cantar desafinant, no deixar mai de creure en els miracles...
11. Una excusa per continuar llegint contes com el de Peter Pan i mirar pel·lícules Disney.
12. Garantia de coneixement i actualització de les noves tecnologies. Sempre estaràs al dia.
13. Garantia de que sempre tindràs un dibuix fet amb témpera o ceres toves, les impressions de les mans sobre el fang, una figura de plastilina, un collaret de macarrons, flors de papers... pel dia de la Mare/Pare.
14. Seràs un heroi tan sols pel simple fet de recuperar la pilota del pati del veí, per saber fer tocs amb la pilota o esmaixades, per saber canviar la cadena de la bicicleta i anar sense mans, saber xiular, fer bombolles amb el xiclet, aixecar una cella, fer desaparèixer el dit gros, per saber tocar 4 acords amb la guitarra...
15. Aconseguiràs un seient VIP a la història de la humanitat per ser testimoni del seu primer pas, la primera paraula, la primera dent, la primera cita -o no-, el primer excel·lent (o suspens)...
16. Aconseguiràs ser omnipresent i realitzar multitud coses alhora.
17. Seràs Rei i a més a més Mag!
18. Garantia d'un augment espectacular del teu nivell de formació: psicologia, economia domèstica, administració, cuina, infermeria, puericultura, dret, nutrició, comunicació i noves tecnologies... que cap universitat del món pot igualar.
19. Davant els seus ulls, estaràs al mateix nivell que Déu: tindràs poder per sanar un plor, espantar monstres que estan sota el llit o dins l'armari, guarir cors i reconfortar-los, i estimar sense límits, sabent que un dia ells estimaran, com tu, sense tenir en compte els costos.
20. Aquesta és la única inversió amb una llista d'avantatges infinita, per la qual cosa millor deixar-ho aquí. [Qualsevol suggeriment hi pot ser inclòs, per descomptat.]
Després d'haver llegit tot això, hom té 3 opcions:
a) Invertit-hi tot el que vulgui (recordant que tota bona inversió, quant més s'hi inverteix, els beneficis es multipliquen)
b) No invertir-hi.
c) Aconseguir algun d'aquests beneficis (com a molt 2 o 3) essent puericultor, mestre d'infantil o primària, o sent un bon tiet.
A gaudir!
L.S.R
[font bibliogràfica: catholic.net]
jueves, 21 de enero de 2010
"Gràcies al cristianisme som el que som"
Entrevista a Jaume Pujol, arquebisbe de Tarragona
Maria Coll - elsingulardigital.cat
Maria Coll - elsingulardigital.cat
Demà és Nadal, un temps important en el calendari cristià. En un moment que impera el laïcisme, creu que s’ha perdut el veritable sentit del Nadal?
Nadal és la festa de la família, perquè celebrem que el fill de Déu va néixer dins d’una família. Sempre és un moment de retrobament familiar i sempre serà així. Però darrera d’això hi ha d’haver un motiu i aquest, present ara i sempre, és el misteri del naixement del fill de Déu.
Creu que té temporalitat el procés de laïcització?
Penso que aquest procés alguna vegada acabarà. Els cristians tenim prou arguments per animar la gent. Si es tallen les arrels, l’arbre es mor i les arrels del Nadal és la celebració del naixement del fill de Déu, encara que molta gent ho vegi com una cosa llunyana en la seva vida.
En la clausura de la darrera sessió de la Conferència Episcopal Espanyola, vostès parlaven de crisi econòmica, però també de “crisi moral”...
Quan parlem de moral ens referim a les virtuts, als grans valors universals, com són la solidaritat, la donació, la pobresa, la família, l’estalvi... Són valors humans que el cristianisme els ha donat força. I tot això ho emboliquem amb alegria, el gran valor del Nadal per excel•lència. Però aquestes festes també ens aporten els valors de l’esforç, el perdó...
I no és precisament perquè l’Església n’ha fet bandera que alguns avui rebutgen aquests valors universals?
Això és a nivell d’opinió pública, de mitjans de comunicació. Si ens fixem veurem com les coses més valorades són de l’Església: Càritas, Mans Unides, els missioners... Això és Església! L’Església no és un monstre que s’ho menja tot i vol dominar. L’Església està per servir. I les manifestacions de servir són: donar la paraula de Déu, una paraula de pau, amor i justícia; l’administració dels sagraments que són do i la caritat. L’esforç de convivència amb els pobres i els febles és una cara de l’Església. L’altre cara són els dogmes i sobre aquests la gent hauria de reflexionar una mica. En aquest sentit, defensar la vida, la família i el matrimoni no és cap fonamentalisme.
Potser el problema ha estat la forma com l’Església ha defensat aquests dogmes?
Potser. Però jo diria que el problema és com els mitjans manifesten aquestes coses. Per exemple, al Sant Pare li han agafat frases, li han manipulat expressions, el món se li ha tirat a sobre... En un viatge a Àfrica on va parlar de coses precioses, només es van quedar amb el problema dels preservatius, que va ser la resposta a una preguntava que se li va fer a l’avió. Tot premeditat, perquè no es vol sentit parlar del paper de pacificació i de justícia social que l’Església fa i predica a l’Àfrica. Aquí ens està passant el mateix.
Així, segons vostè, els mitjans seriem els culpables de la mala imatge de l’Església...
Quan participo a la Conferència Episcopal Espanyola es fa un discurs diferent del que després destaquen els diaris. Per exemple, s’hauria de distingir entre les coses opinables i la doctrina bàsica de l’Església. Aquesta avui és poqueta, sinó l’Església no es podria arrelar en països tan diferents. Actualment tots tenim un problema de comunicació. Els professors també es queixen de les dificultats que tenen per transmetre als alumnes coneixements, però també valors, actituds... Fa falta ensenyar la gent a pensar i a reflexionar.
Un exemple de laïcització, el Consell Escolar de Catalunya va proposar denominar les festes de Nadal. Festes de Solstici d’Hivern. Què en pensa?
Això és una barbaritat i qüestiona la nostra vida, perquè gràcies al cristianisme som el que som. Fins i tot aquells que no creuen estan configurats amb aquests grans valors. L’Església és humanitzadora, i busca sempre la felicitat de la persona. Si no hi ha esperança el dia a dia és molt poca cosa.
Per tant, considera que la cultura cristiana és menystinguda?
Hi ha persones que pensen que la religió ha estat la causant de tots els mals... I és cert que hi ha gent que manipula les persones, les institucions i, fins i tot, allò més sagrat. Dins l’Església s’han fet moltes barbaritats. Igual que un ganivet serveix per tallar i fa un servei, també pot servir per matar. Ara bé, moltes vegades la manca de fe ve precedida per una manca de moral. Dilluns passat, el Sant Pare va fer un discurs sobre l’Estat del planeta i parlava dels ateus i dels agnòstics. Deia que els hem d’acollir i estimar. Potser ells també busquen aquell Déu “desconegut” que deia Pau. No és el moment d’acusar-nos. Potser aquesta gent ho fa pensant que estan fent un bé. Estic convençut que la ignorància és el pitjor enemic que té Déu. Si sabéssim explicar més bé les coses, si donéssim arguments, si féssim pensar a les persones....
Durant aquests darrers mesos Església i govern han tingut diversos enfrontaments. Un ha estat la llei de l’Avortament...
Aquest no és un tema acabat! Al contrari.
Quines conseqüències creu que pot tenir?
Podem arribar a lleis d’altres països que quan els nens neixen malament s’eliminen o a l’eutanàsia abans del final de la vida. Aquesta llei desfavoreix els més dèbils i una societat que no té en compte els més dèbils està condemnada al fracàs i a la mort. Però, més enllà del gran pecat – Jesús ens diu: “No mataràs”-, des del punt de vista humà, cal tenir en compte les dones que avorten. Els psicòlegs diuen que un 90% d’elles tindran problemes psicològics, amb la parella, amb el seu entorn... Hauríem de pensar quin tipus de societat estem produint. Estem generant una societat subjectivista i individualista, en la qual tothom pensa en el seu propi bé.
Aquest no és el primer cara a cara que l’Església ha tingut amb el govern socialista. Creuen que estan apuntant premeditadament als seus puntals?
Sí. Els pastors de l’Església i molts cristians tenen aquesta sensació. I no es tracta d’un govern d’un color polític, ja que de cristians n’hi ha a tots els partits. Molts cristians es pregunten quin bé ens portarà haver transformat el matrimoni, quin bé ens portarà la llei de l’avortament, quin bé ens portarà que una noia pugui comprar la píndola de l’endemà...? Per mi allò més preocupant són aquests plans d’educació sexual que no compten amb la família i que són un pur ensenyament fisiològic de les coses. S’imposa la cultura de la mort i això serà la destrucció de la nostra societat.
La religió a les escoles cada vegada és més testimonial.
La joventut hem preocupa molt. La manca de formació religiosa és molt greu. Encara que la classe de religió és optativa, els pares haurien de matricular-hi els fills. És una desgràcia que en molts col•legis molts alumnes no agafin la religió. I és una llàstima que molts pares no s’adonin de la importància de la formació religiosa i de la participació en els sagraments.
El govern prepara una Llei de Llibertat Religiosa. Ja es temen un altre enfrontament?
Tampoc ens volem posar la bena abans de la ferida. Estem en una situació de crisi galopant que arrastra moltes persones ignorants i hem de tenir en compte que les lleis són formadores de les conscients de les persones. Molta gent pensa que allò que està permès és bo, però no tot allò que s’aprova pot ser considerat moral.
Creu que aquests temes n’amaguen d’altres?
Sí. Penso que s’estan equivocant i agafen la religió com a element de divisió entre els ciutadans. Com que des del punt de vista econòmic no poden fer més, usen els grans temes morals per dividir el país en dos, cosa que no permet el diàleg. A més, moltes d’aquestes lleis s’han imposat sense cap consens, ni debat seriós i no s’ha fet cas als informes desfavorables.
Al País Basc l’església està moguda per l’assignació del bisbe Munilla a Guipúscoa. Aquest conflicte demostra que el Vaticà encara no es sensible a les realitats nacionals?
El nunci que envia els informes a Roma consulta moltíssima gent i és una persona molt formada. Les persones que són a Roma també reben més informació. Conec el sistema de nomenaments i li puc dir que estan molt ben informats. No es tracta d’un tema polític o de nacionalisme. Els bisbes només miren els temes religiosos i busquen quin és el millor pastor per cada lloc. L’elecció d’un bisbe és un moment delicat, però està molt ben pensat.
El 13-D alguns rectors van deixar instal•lar meses de les consultes per la independència en locals parroquials desoint els consells del Bisbe de Girona i de Solsona. Quina valoració s’ha fet d’aquest tema des de la Conferència catalana?
No en vam parlar. Ens va semblar acceptable la nota del bisbe de Girona. Va creure que la parròquia era de tots i no d’una determinada opció política i que la consulta es podia fer a l’Ajuntament o als locals dels partits que la promovien. Nosaltres no ens hem manifestat perquè les persones poden fer el que vulguin, però considerem que aquesta és una acció política. L’església amb aquestes coses no té una opinió.
En l’acte d’homenatge del bisbe Joan Carrera, alguns van voler veure una fragmentació entre els bisbes catalans més nacionalistes i els menys. Allò també va ser una interpretació dels mitjans?
El bisbe de Terrassa tenia uns actes que no va poder deixar. El bisbe de Girona també es va excusar. No hem d’anar tots a tot arreu. A mi l’altre dia em van convidar als 650 anys de la Generalitat, però ara estic ple de coses... els periodistes interpreten, però darrera les coses que fem o no fem moltes vegades no hi ha res. Nosaltres som bisbes de tothom, i hem d’estimat a tothom, encara que he de precisar que primer hem d’estimar els que estan més a prop de nosaltres i avui això ho hem oblidat una mica.
Nadal és la festa de la família, perquè celebrem que el fill de Déu va néixer dins d’una família. Sempre és un moment de retrobament familiar i sempre serà així. Però darrera d’això hi ha d’haver un motiu i aquest, present ara i sempre, és el misteri del naixement del fill de Déu.
Creu que té temporalitat el procés de laïcització?
Penso que aquest procés alguna vegada acabarà. Els cristians tenim prou arguments per animar la gent. Si es tallen les arrels, l’arbre es mor i les arrels del Nadal és la celebració del naixement del fill de Déu, encara que molta gent ho vegi com una cosa llunyana en la seva vida.
En la clausura de la darrera sessió de la Conferència Episcopal Espanyola, vostès parlaven de crisi econòmica, però també de “crisi moral”...
Quan parlem de moral ens referim a les virtuts, als grans valors universals, com són la solidaritat, la donació, la pobresa, la família, l’estalvi... Són valors humans que el cristianisme els ha donat força. I tot això ho emboliquem amb alegria, el gran valor del Nadal per excel•lència. Però aquestes festes també ens aporten els valors de l’esforç, el perdó...
I no és precisament perquè l’Església n’ha fet bandera que alguns avui rebutgen aquests valors universals?
Això és a nivell d’opinió pública, de mitjans de comunicació. Si ens fixem veurem com les coses més valorades són de l’Església: Càritas, Mans Unides, els missioners... Això és Església! L’Església no és un monstre que s’ho menja tot i vol dominar. L’Església està per servir. I les manifestacions de servir són: donar la paraula de Déu, una paraula de pau, amor i justícia; l’administració dels sagraments que són do i la caritat. L’esforç de convivència amb els pobres i els febles és una cara de l’Església. L’altre cara són els dogmes i sobre aquests la gent hauria de reflexionar una mica. En aquest sentit, defensar la vida, la família i el matrimoni no és cap fonamentalisme.
Potser el problema ha estat la forma com l’Església ha defensat aquests dogmes?
Potser. Però jo diria que el problema és com els mitjans manifesten aquestes coses. Per exemple, al Sant Pare li han agafat frases, li han manipulat expressions, el món se li ha tirat a sobre... En un viatge a Àfrica on va parlar de coses precioses, només es van quedar amb el problema dels preservatius, que va ser la resposta a una preguntava que se li va fer a l’avió. Tot premeditat, perquè no es vol sentit parlar del paper de pacificació i de justícia social que l’Església fa i predica a l’Àfrica. Aquí ens està passant el mateix.
Així, segons vostè, els mitjans seriem els culpables de la mala imatge de l’Església...
Quan participo a la Conferència Episcopal Espanyola es fa un discurs diferent del que després destaquen els diaris. Per exemple, s’hauria de distingir entre les coses opinables i la doctrina bàsica de l’Església. Aquesta avui és poqueta, sinó l’Església no es podria arrelar en països tan diferents. Actualment tots tenim un problema de comunicació. Els professors també es queixen de les dificultats que tenen per transmetre als alumnes coneixements, però també valors, actituds... Fa falta ensenyar la gent a pensar i a reflexionar.
Un exemple de laïcització, el Consell Escolar de Catalunya va proposar denominar les festes de Nadal. Festes de Solstici d’Hivern. Què en pensa?
Això és una barbaritat i qüestiona la nostra vida, perquè gràcies al cristianisme som el que som. Fins i tot aquells que no creuen estan configurats amb aquests grans valors. L’Església és humanitzadora, i busca sempre la felicitat de la persona. Si no hi ha esperança el dia a dia és molt poca cosa.
Per tant, considera que la cultura cristiana és menystinguda?
Hi ha persones que pensen que la religió ha estat la causant de tots els mals... I és cert que hi ha gent que manipula les persones, les institucions i, fins i tot, allò més sagrat. Dins l’Església s’han fet moltes barbaritats. Igual que un ganivet serveix per tallar i fa un servei, també pot servir per matar. Ara bé, moltes vegades la manca de fe ve precedida per una manca de moral. Dilluns passat, el Sant Pare va fer un discurs sobre l’Estat del planeta i parlava dels ateus i dels agnòstics. Deia que els hem d’acollir i estimar. Potser ells també busquen aquell Déu “desconegut” que deia Pau. No és el moment d’acusar-nos. Potser aquesta gent ho fa pensant que estan fent un bé. Estic convençut que la ignorància és el pitjor enemic que té Déu. Si sabéssim explicar més bé les coses, si donéssim arguments, si féssim pensar a les persones....
Durant aquests darrers mesos Església i govern han tingut diversos enfrontaments. Un ha estat la llei de l’Avortament...
Aquest no és un tema acabat! Al contrari.
Quines conseqüències creu que pot tenir?
Podem arribar a lleis d’altres països que quan els nens neixen malament s’eliminen o a l’eutanàsia abans del final de la vida. Aquesta llei desfavoreix els més dèbils i una societat que no té en compte els més dèbils està condemnada al fracàs i a la mort. Però, més enllà del gran pecat – Jesús ens diu: “No mataràs”-, des del punt de vista humà, cal tenir en compte les dones que avorten. Els psicòlegs diuen que un 90% d’elles tindran problemes psicològics, amb la parella, amb el seu entorn... Hauríem de pensar quin tipus de societat estem produint. Estem generant una societat subjectivista i individualista, en la qual tothom pensa en el seu propi bé.
Aquest no és el primer cara a cara que l’Església ha tingut amb el govern socialista. Creuen que estan apuntant premeditadament als seus puntals?
Sí. Els pastors de l’Església i molts cristians tenen aquesta sensació. I no es tracta d’un govern d’un color polític, ja que de cristians n’hi ha a tots els partits. Molts cristians es pregunten quin bé ens portarà haver transformat el matrimoni, quin bé ens portarà la llei de l’avortament, quin bé ens portarà que una noia pugui comprar la píndola de l’endemà...? Per mi allò més preocupant són aquests plans d’educació sexual que no compten amb la família i que són un pur ensenyament fisiològic de les coses. S’imposa la cultura de la mort i això serà la destrucció de la nostra societat.
La religió a les escoles cada vegada és més testimonial.
La joventut hem preocupa molt. La manca de formació religiosa és molt greu. Encara que la classe de religió és optativa, els pares haurien de matricular-hi els fills. És una desgràcia que en molts col•legis molts alumnes no agafin la religió. I és una llàstima que molts pares no s’adonin de la importància de la formació religiosa i de la participació en els sagraments.
El govern prepara una Llei de Llibertat Religiosa. Ja es temen un altre enfrontament?
Tampoc ens volem posar la bena abans de la ferida. Estem en una situació de crisi galopant que arrastra moltes persones ignorants i hem de tenir en compte que les lleis són formadores de les conscients de les persones. Molta gent pensa que allò que està permès és bo, però no tot allò que s’aprova pot ser considerat moral.
Creu que aquests temes n’amaguen d’altres?
Sí. Penso que s’estan equivocant i agafen la religió com a element de divisió entre els ciutadans. Com que des del punt de vista econòmic no poden fer més, usen els grans temes morals per dividir el país en dos, cosa que no permet el diàleg. A més, moltes d’aquestes lleis s’han imposat sense cap consens, ni debat seriós i no s’ha fet cas als informes desfavorables.
Al País Basc l’església està moguda per l’assignació del bisbe Munilla a Guipúscoa. Aquest conflicte demostra que el Vaticà encara no es sensible a les realitats nacionals?
El nunci que envia els informes a Roma consulta moltíssima gent i és una persona molt formada. Les persones que són a Roma també reben més informació. Conec el sistema de nomenaments i li puc dir que estan molt ben informats. No es tracta d’un tema polític o de nacionalisme. Els bisbes només miren els temes religiosos i busquen quin és el millor pastor per cada lloc. L’elecció d’un bisbe és un moment delicat, però està molt ben pensat.
El 13-D alguns rectors van deixar instal•lar meses de les consultes per la independència en locals parroquials desoint els consells del Bisbe de Girona i de Solsona. Quina valoració s’ha fet d’aquest tema des de la Conferència catalana?
No en vam parlar. Ens va semblar acceptable la nota del bisbe de Girona. Va creure que la parròquia era de tots i no d’una determinada opció política i que la consulta es podia fer a l’Ajuntament o als locals dels partits que la promovien. Nosaltres no ens hem manifestat perquè les persones poden fer el que vulguin, però considerem que aquesta és una acció política. L’església amb aquestes coses no té una opinió.
En l’acte d’homenatge del bisbe Joan Carrera, alguns van voler veure una fragmentació entre els bisbes catalans més nacionalistes i els menys. Allò també va ser una interpretació dels mitjans?
El bisbe de Terrassa tenia uns actes que no va poder deixar. El bisbe de Girona també es va excusar. No hem d’anar tots a tot arreu. A mi l’altre dia em van convidar als 650 anys de la Generalitat, però ara estic ple de coses... els periodistes interpreten, però darrera les coses que fem o no fem moltes vegades no hi ha res. Nosaltres som bisbes de tothom, i hem d’estimat a tothom, encara que he de precisar que primer hem d’estimar els que estan més a prop de nosaltres i avui això ho hem oblidat una mica.
sábado, 9 de enero de 2010
Un Camí... com qualsevol altre?
En aquesta secció de Foc Nou hem entrevistat catòlics, protestants, musulmans... creients de totes les religions. Un capellà amic que no és precisament del Camí Neocatecumenal em suggereix entrevistar un dels seus membres, "un cristià actual i compromès". Per què no, encara que sigui un grup que no ens cau gaire simpàtic?
El contacte que em passa es diu David Segura: aspecte més aviat nòrdic, pinta de bon jan, llueix una gran creu a l'alçada del seu pit. Una creu de fusta que l'identifica com a membre de la comunitat de l'Anyell, fundada per un grup de monges dominiques que segueixen una línia franciscana i tenen una petita representació a Barcelona: “Portar la creu m’ajuda a saber-me situar i en recordar constantment què és l’important a la vida, que tinc molt clar que no són el poder ni els diners”, confessa. El fet religiós és molt present també en el seu llenguatge i, per sobre de tot, en la manera d'enfocar la vida. Té 21 anys i, contradient les estadístiques, moltes ganes de formalitzar la relació que manté amb la seva nòvia. "Tinc ganes de formar una família cristiana i de casar-me, segurament abans d'acabar la carrera i tot", explica amb il·lusió aquest estudiant de quart d’Industrials. És el germà gran d'una família de nou, que es diu aviat. "Quan ho explico em pregunten una i altra vegada si sóc de l'Opus –moviment pel qual tinc un gran respecte- i quan els dic que no, no s'ho creuen", relata.
Doncs no. En David, a més de Jove de l’Anyell, és membre del Camí Neocatecumenal, els anomenats kikos en raó del seu fundador, Kiko Argüello. La Santa Seu, el juny de 2008, va aprovar definitivament els seus estatuts, que formalitzen aquest moviment com una institució catòlica i que actua com a “itinerari de formació o fundació de béns espirituals”. Els neocatecumenals, però, segueixen tenint mala fama entre una part dels cristians autoanomenats progressistes així com pel conjunt de la societat: "Com tot allò que no es coneix, la gent en té una imatge esbiaixada", admet. El Camí, com l'anomena ell, és una manera de ratificar la cerimònia, redescobrir i viure el baptisme quan ja es té una edat adulta: "Per mi formar part del Camí ha estat un regal que m'han donat els meus pares, m’ha permès començar a entendre els símbols i les lectures de l’Evangeli i viure l'Amor gratuït que Déu ens té amb la meva comunitat", afirma amb satisfacció.
El Camí és doncs el seu camí, ni millor ni pitjor que cap altre grup eclesial. I com a membre del moviment neocatecumenal contradiu també el tòpic de grup aïllat ja que ell, la seva família i la seva comunitat neocatecumenal formen part d'una parròquia, la de Sant Josep Obrer de Sant Boi del Llobregat. Si una cosa infon en David és alegria i serenor: davant un panorama de desconfiança com el que vivim aquests darrers mesos, ell representa una mirada confiada, serena, en el sentit de què els ensenyaments evangèlics s’aniran fent lloc entre nosaltres. El seu és, doncs, un camí poc habitual però igual de respectable que el de qualsevol altre cristià.
El contacte que em passa es diu David Segura: aspecte més aviat nòrdic, pinta de bon jan, llueix una gran creu a l'alçada del seu pit. Una creu de fusta que l'identifica com a membre de la comunitat de l'Anyell, fundada per un grup de monges dominiques que segueixen una línia franciscana i tenen una petita representació a Barcelona: “Portar la creu m’ajuda a saber-me situar i en recordar constantment què és l’important a la vida, que tinc molt clar que no són el poder ni els diners”, confessa. El fet religiós és molt present també en el seu llenguatge i, per sobre de tot, en la manera d'enfocar la vida. Té 21 anys i, contradient les estadístiques, moltes ganes de formalitzar la relació que manté amb la seva nòvia. "Tinc ganes de formar una família cristiana i de casar-me, segurament abans d'acabar la carrera i tot", explica amb il·lusió aquest estudiant de quart d’Industrials. És el germà gran d'una família de nou, que es diu aviat. "Quan ho explico em pregunten una i altra vegada si sóc de l'Opus –moviment pel qual tinc un gran respecte- i quan els dic que no, no s'ho creuen", relata.
Doncs no. En David, a més de Jove de l’Anyell, és membre del Camí Neocatecumenal, els anomenats kikos en raó del seu fundador, Kiko Argüello. La Santa Seu, el juny de 2008, va aprovar definitivament els seus estatuts, que formalitzen aquest moviment com una institució catòlica i que actua com a “itinerari de formació o fundació de béns espirituals”. Els neocatecumenals, però, segueixen tenint mala fama entre una part dels cristians autoanomenats progressistes així com pel conjunt de la societat: "Com tot allò que no es coneix, la gent en té una imatge esbiaixada", admet. El Camí, com l'anomena ell, és una manera de ratificar la cerimònia, redescobrir i viure el baptisme quan ja es té una edat adulta: "Per mi formar part del Camí ha estat un regal que m'han donat els meus pares, m’ha permès començar a entendre els símbols i les lectures de l’Evangeli i viure l'Amor gratuït que Déu ens té amb la meva comunitat", afirma amb satisfacció.
El Camí és doncs el seu camí, ni millor ni pitjor que cap altre grup eclesial. I com a membre del moviment neocatecumenal contradiu també el tòpic de grup aïllat ja que ell, la seva família i la seva comunitat neocatecumenal formen part d'una parròquia, la de Sant Josep Obrer de Sant Boi del Llobregat. Si una cosa infon en David és alegria i serenor: davant un panorama de desconfiança com el que vivim aquests darrers mesos, ell representa una mirada confiada, serena, en el sentit de què els ensenyaments evangèlics s’aniran fent lloc entre nosaltres. El seu és, doncs, un camí poc habitual però igual de respectable que el de qualsevol altre cristià.
viernes, 18 de diciembre de 2009
"El mareig de l'escàndol"
Tot acaba en una nit d'estiu -d'aquelles que hom recorda a ple hivern-, vora el mar i les palmeres; d'aquelles en què un s'hi troba tan còmode que no és capaç d'adonar-se del privilegi que està vivint.
No. Les onades del mar ressonen dins del cap i dins de l'ànima, i la purifiquen, perquè en el fons -bé, no tan en el fons- està trista... Hi noto la sal guarint-me dintre meu igual que em guareix la ferida del genoll.
L'infinit al davant; aquell 8 tombat incomprensible visible en l'horitzó que va enfosquint-se a mida que el sol es pon. La sorra deserta i trista, com jo, oblidada de les gents que no fa massa hi han deixat les empremptes del seu cos.
I jo, jo, sempre jo, plantat davant la blava immensitat que es mou sense parar, que ve i va, i hi torna, i no para. El misteri de la vida, el mar impassible davant la finitud dels qui el contemplen, dels qui es capfiquen pensant tristament sobre l'immutabilitat de les coses i el moviment de les coses i la mare que els va parir, perquè no troben resposta a l'escàndol de l'existència. [...] CONTINUAR LLEGINT.
No. Les onades del mar ressonen dins del cap i dins de l'ànima, i la purifiquen, perquè en el fons -bé, no tan en el fons- està trista... Hi noto la sal guarint-me dintre meu igual que em guareix la ferida del genoll.
L'infinit al davant; aquell 8 tombat incomprensible visible en l'horitzó que va enfosquint-se a mida que el sol es pon. La sorra deserta i trista, com jo, oblidada de les gents que no fa massa hi han deixat les empremptes del seu cos.
I jo, jo, sempre jo, plantat davant la blava immensitat que es mou sense parar, que ve i va, i hi torna, i no para. El misteri de la vida, el mar impassible davant la finitud dels qui el contemplen, dels qui es capfiquen pensant tristament sobre l'immutabilitat de les coses i el moviment de les coses i la mare que els va parir, perquè no troben resposta a l'escàndol de l'existència. [...] CONTINUAR LLEGINT.
Ignasi Segura i Renau
20 de desembre de 2008
20 de desembre de 2008
jueves, 28 de mayo de 2009
La funció de Déu en el nostre coneixement
Descartes afirmava que Déu és una garantia per assegurar-nos que el nostre coneixement és segur i fiable. Però abans de tot hem de saber a què ens referim quan parlem de Déu. ¿Qui és aquest o això de que parla Descartes que ens ha d’assegurar el coneixement? Aquest Déu del que parla Descartes és el Déu Judeocristià, el qual ens ha estat molt útil pel nostre coneixement.
Durant tota la història de la humanitat, els homes, en el seu procés de recerca de Déu, han tingut moltes i diferents creences espirituals i supersticioses, cosa que els condicionava enormement en la seva manera d’actuar, ja sigui per por a que aquests esperits s’enfadessin o per intentar guanyar-se’ls i ser els més afortunats del poblat. Des que sortia el sol fins que es ponia, tot eren rituals i sacrificis per fer feliços als deus i que no s’enfadessin enviant als homes càstigs i coses dolentes, com ara malalties, morts, males collites, etc. Això va significar un notable impediment en l’evolució humana cap a la seva busca i recerca de la veritat i del coneixement.
Però en un moment de la història, ja no és l’home el que busca a Déu fent-li sacrificis i adorant-lo, sinó que és Déu el que va a buscar a l’home i es manifesta per mitjà d’un jueu anomenat Jesús de Natzaret, que anuncia un únic Déu, aquell ja anunciat abans pels profetes hebreus. I aquest Déu ja no accepta sacrificis, sinó que és ell mateix el que es fa sacrifici per nosaltres en una creu. Aquí és on es manifesta l’Amor total de Déu cap a tots els homes, i es constitueix l’Església de Déu, que és el seu poble. Esdevé un moment de la història en que ja no hi ha esperits ni supersticions que atemoreixin a la gent, tots els esperits i fullets del bosc queden superats i vençuts per Jesucrist i representats en un sol Déu que no ens jutja i castiga, sinó que ens estima a tots per igual; siguem esclaus, homes lliures, servents, nobles, pagesos, etc., i independentment dels actes que fem, de com actuem, ja que només pel fet de ser essers humans ja som considerats fills de Déu.
Aquest és un pas més cap a la recerca del coneixement, però sempre sota la llum del Crist, que és considerat el Camí,
D’altra banda encara podem anar més lluny en la història, fins als grecs, filòsofs no condicionats per la figura d’aquest Déu, i que tenien una gran fe i creença en l’omnipotència de la raó humana. Aquí hi podem trobar una figura important, la de Plató, que a conseqüència de la seva creença en el poder absolut de la raó, deia que el nivell més baix en el coneixement humà era el que es basava en els sentits i en el món material, deixant de banda tot allò d’àmbit racional. Això també va suposar un gran impediment en l’evolució de tot aquell coneixement d’àmbit pràctic, el qual ara l’anomenem coneixement científic i tecnològic, i que avui en dia és un dels més tingut en compte.
També podem anar fins a l’altre extrem dels pensadors filosòfics no influenciats per aquest Déu, com són alguns dels empiristes anglesos, amb la figura referencial de David Hume, el qual deia que tot coneixement possible és aquell que rebem per mitjà d’impressions que provenen del món material, totes les demés idees que tenim són imaginacions nostres i no existeixen, inclús la relació de causa-efecte que nosaltres atribuïm al funcionament de la realitat. De manera que tot allò d’àmbit racional i matemàtic, Hume ho descarta per falta d’impressions provinents de la realitat, fins al punt de posar en dubte l’autenticitat del coneixement adquirit científicament.
Enmig de totes aquestes postures hi trobem les de tots aquells filòsofs i pensadors, que molt sovint són també científics, que no només estan sota la influència d’aquest Déu, sinó que sovint hi tenen una gran relació tant espiritual com religiosa.
Aquí hi podem trobar en Copèrnic, que era un clergue catòlic que va dedicar el seu llibre de l’heliocentrisme al Sant Pare, també en el calendari que actualment utilitzem que és l’anomenat calendari gregorià, ja que fou promulgat per un Papa -Gregori XIII- el qual va fer posar a treballar tots els astrònoms i matemàtics més destacats d’aquell temps per aconseguir-lo. El mateix Galileu va ser sempre un catòlic devot, dues filles del qual es van fer monges. Un dels majors astrònoms italians del segle XIX va ser un sacerdot jesuïta. També podem pensar en el pare de la genètica moderna, Gregor Mendel, que era un monjo caputxí, també en l’actual teoria del "Big Bang" que va ser formulada per un sacerdot belga, en les universitats, que són un invent de l’Església, en un tret característic de la nostra cultura com és l’horari diari amb el que organitzem el que farem durant el dia, que fou dissenyat per Sant Benet per a la vida monàstica. En Blaise Pascal, Spinoza, Leibniz, Berkeley, Kepler (conegut per les lleis de Kepler del sistema gravitatori), Max Planck, Immanuel Kant, fins i tot Isaac Newton, els escrits religiosos del qual constitueixen més de la meitat del seu treball escrit complet i aquests escrits mostren que el seu treball teològic fou cuidadosament planejat i sovint relacionat amb la seva feina en matemàtiques i física, y finalment, entre molts altres, també hi podem trobar el mateix Albert Einstein, la gran figura de la ciència dels últims temps, el qual va ser un gran jueu creient i practicant, que se’l coneix per la frase, “darrere de totes la portes que obra la ciència sempre s’hi troba Déu”.
El fet de creure en aquest únic Déu, generava una sèrie d'avantatges respecte les anteriors postures esmentades, ja que hi ha la creença en una Veritat i en el seu possible coneixement. A diferència de Hume, hi té lloc l'acceptació d'una sèrie de lleis que regeixen
Amb tot això podem observar que la ciència no considera a Déu com a garantia de coneixement, tal i com deia Descartes, però cal reconèixer que la majoria de les aportacions de la visió judeocristiana avui en dia continuen vigents en una unitat: l'acceptació del coneixement empíric, de la raó i de la possibilitat de buscar lleis naturals (ciència actual). Per contra, l'existència de la veritat és qüestionada avui, ja que des de la postura de John Stuart Mill s'ha passat a parlar d'utilitat, però tot hi així, des d’aquesta posició utilitarista, també es pot observar que la figura de Déu, d’aquest Déu únic, el judeocristià, té i ha tingut una gran funció en el nostre coneixement, perquè simplement en el fet d’haver-hi cregut durant aquests anys, a estat molt útil per avançar enormement en el nostre coneixement tant teòric com pràctic, tant filosòfic com científic, ja que entre altres coses, hem apartat del nostre vessant espiritual tota superstició que ens impedeix avançar cap a la veritat i el coneixement, cap a Déu.
Samuel Segura i Renau
miércoles, 20 de mayo de 2009
La història d'un somriure
Dedicat a tots els infants; a totes les vides humanes.
També a totes les persones que se senten soles en aquest camí de la vida.
Sempre hi ha un moment a la vida en què les persones ens plantegem si realment val la pena viure. Situacions on els dubtes s’apoderen de la nostra existència i sentim que portem una llosa massa pesada a l’esquena. Quan això passa, hem d’estar més atents que mai a les experiències que la vida ens regala; sentir-les, viure-les i estimar-les; perquè un gest o una decisió d’un instant ens pot canviar la vida per sempre. Uns segons d’incertesa viscuts amb fe ens poden obrir pas en el camí de la vida i de la felicitat; un camí que tots cerquem i que estem destinats a poder trobar.
Jo mai oblidaré aquell estiu que va marcar tan profundament la meva vida...
Estava apunt de complir els vint anys. Em sentia sola, perduda i desorientada. La meva vida estava immersa en un pou de buidor, eclipsada per una societat que m’engolia. Turmentada per profundes pors ocultes que guardava molt dins meu i encobria. Anava al ritme que marcava la meva rutina; sense sentit, perduda, sentint-me molt sola.
En aquestes circumstàncies d’absoluta foscor en el meu dia a dia, va arribar un temps de pausa, de descans que vaig convertir en un espai de bogeria. Un any més arribava l’estiu; els dies allargaven els seus moments de llum i de sol, la calor transformava en més pesades les jornades i l’olor d’alegria es començava a respirar per tot arreu: a casa, a la facultat, a l’escola del meu barri, als parcs i a la ciutat, en general.
Aquell estiu tenia pensat allunyar-me, fugir de la infelicitat que m’ofegava i de la qual no en trobava sortida. Les meves amigues havien decidit passar un mes de les vacances a un petit poble vora mar. En aquell indret la festa, la disbauxa, la gresca i l’oblit hi governaven i eren els estàndards que hi havia com a bandera d’uns grans dies de diversió garantida. La meva desesperança m’havia portat a creure que aquest era l’únic camí, la única via que em permetria escapar i aconseguir ser feliç, ni que fos per uns instants.
Vam llogar un bonic apartament i la colla d’amigues vam anar allà disposades a gaudir de la vida i aprofitar al màxim l’elixir de la joventut; volíem menjar-nos el món. Preteníem passar-ho bé i oblidar-nos de les infelicitats, dels records, de les pors que portàvem a dins. Preteníem trobar allà la clau de la felicitat, la felicitat de viure el moment.
A l’apartament érem vuit amigues i, tot i així, no fluïa massa la comunicació entre nosaltres. Eren unes vacances de desconnexió i cada una vivíem dins del nostre món, a la nostra bombolla. Podíem parlar i riure, però en el fons estàvem a quilòmetres de distància unes de les altres. Encara que convivíem, les nostres ànimes restaven allunyades, separades per murs invisibles. Només esperàvem el nostre moment de glòria, la nit. Quan el sol es ponia i la lluna començava a brillar tímida en un cel tacat d’estels, nosaltres ens guarníem, ens empolainàvem i sortíem disposades a volar i, en definitiva, escapar.
Va ser allà on el vaig conèixer. Un noi força alt, fort i esvelt, amb un somriure somiador i una mirada profunda. De seguida em vaig sentir atreta pel seu aspecte físic i per la simpatia que semblava desbordar en el seu interior. Ell també es va fixar en mi. Aquesta atracció mútua va suposar la millor via de fugida que em podia portar a sentir-me bé i a oblidar que jo abans era infeliç. Em trobava amb ell a les nits; de festa en festa. Parlàvem, ballàvem junts, m’abraçava, em besava... Em deia que s’estava enamorant de mi. Així dia rere dia; o, més ben dit, nit rere nit. Vaig passar tot aquell estiu pensant en ell. De dia no vivia; tan sols esperava la nit, el moment en què el veuria de nou. El moment en què sentiria el contacte de la seva pell amb la meva; dels seus llavis amb els meus. Els moments en què jo volava i creia ser feliç.
Cada nit esperava perdre’m en ell, sentir l’olor, el gust i la màgia d’enamorar-me de qui en el fons no coneixia. Creure falsament que ell m’estimava i enganyar-me enmig d’una fosa d’autèntica soledat i inquietuds. Escapar per viure. Viure per escapar.
Va ser una d’aquelles nits de passió i bogeria en la que vaig fugir del soroll de la festa, dels crits de la gent i de la pudor d’alcohol i em vaig entregar per complet a aquell desconegut que prometia estimar-me i m’oferia glops de passió incontrolada. Els meus pensaments eren una pintura molla per la pluja. No hi veia, ni pensava. La llum de la lluna i les estrelles es reflectia en els meus ulls esporuguits. Després d’aquella nit, no el vaig veure mai més.
El dia següent em va costar molt de llevar-me. Em sentia acusada per preguntes indiscretes de totes les companyes. Pràcticament no recordava res del que havia passat la nit anterior; només sabia que tenia unes ganes boges de que la llum del dia marxés, fugís i que el gran mantell fosc però ple d’estrelles tornés a cobrir el cel. La nit era la meva salvació.
Aquella nit, però, va ser diferent perquè ell ja no va venir al punt on ens trobàvem sempre. I l’altre nit tampoc. Ni l’altre, ni l’altre... Havia marxat i m’havia deixat de nou sola. Envoltada de gent però més sola que mai. Completament sola.
Els últims dies d’aquell mes van ser per mi tenebrosos. El sol no il·luminava ja el meu rostre; vivia en una foscor perenne. En el cel ja no hi veia estels. Els meus pensaments tan sols reproduïen la imatge obsessiva de la mateixa cara. Una cara que em somreia, em parlava, prometia estimar-me i, de cop, s’esvaïa. La por a viure s’havia apoderat de mi; la felicitat no existia. Vaig maleir el món i la meva vida. Em trobava perduda en una societat que enganyava, t’absorbia i t’abandonava després sense cap pietat. Tot era mentida. Vam tornar de les vacances i jo seguia immersa en una depressió profunda. L’estiu acabaria i jo sentia que la meva vida era una càrrega que no podria suportar. Volia desaparèixer.
* * *
Uns dies després del meu retorn a casa, enmig del caos de la desesperança i el desconsol, vaig sentir una força que em venia de molt endins; una força que no era meva, no em pertanyia a mi. Dins meu alguna cosa canviava. El meu cor, el meu alè, els meus sospirs es transformaven miraculosament en sospirs i batecs compartits. Hi havia quelcom dins meu; potser un altre cor que bategava enmig d’aquella infelicitat immensa. Un cor que lluitava per viure. Una altra vida es gestava en mi i em venia a salvar.
No podia ser. Jo seguia sola, estava sola enmig d’un món que m’eclipsava, que em deia a crits “Estàs sola” i “No tens ningú”. M’enganyava. Un món que m’arrossegava a atemptar contra la nova vida, tapar-la, amagar-la, eliminar-la i continuar en el meu pou de preguntes, de dubtes i de tristesa. Havia de seguir el camí que jo mateixa m’havia d’escriure i el que ara em passava m’ho impediria. Però estava equivocada, i alguna força superior a mi em resguardava i em va impedir caure en aquesta trampa.
Vaig patir, vaig plorar, vaig cridar, vaig resar. I, mentre les llàgrimes queien galtes avall i untaven el meu rostre de patiment, jo suplicava ajuda i demanava coratge a Déu. I quan més cridava, més sentia que ja era mare, perquè ja no cridava sols per mi; ja no respirava només per mi; ja no plorava per mi; dins meu dos cors bategaven al ritme del meu plor. Aquell petit cor ple de vida jo el notava, el sentia dins del meu ventre. Havia d’aferrar-me a la vida, perquè ja no em trobava sola.
* * *
Quan va néixer el meu fill, va omplir la meva vida de fe i de sentit. Va portar el somriure a la casa. Els meus pares em van ajudar en tot el que va ser necessari per tirar endavant. La meva tristesa es va convertir en alegria i els meus dubtes en coratge. Vaig entendre que la meva vida no era en va, sinó que vivia per ser feliç. M’havia calgut passar per aquell pou de foscor per entendre-ho, però Déu m’havia enviat un àngel per alliberar-me. A vegades, és necessari el patiment en cada ésser humà per després sentir la grandesa de descobrir el veritable tresor de la felicitat, de la vida. Havia estat atrapada en un món ple d’enganys i mentides; ple de miratges que t’atrapen i no et deixen lliure; ara, en canvi, dels meus ulls sortia gratitud, tendresa i ganes de viure.
Ja des del moment en què em van posar l’infant al damunt, vaig sentir que aquell era el veritable camí que em portaria a ser feliç. Vaig passar suaument la meva mà dèbil sobre la seva esquena, estàvem pell amb pell, cor amb cor. Respirava ja sense la necessitat del meu respir; vivia i el meu esperit se sentia més acompanyada que mai. La meva ànima acariciava la seva. Era el meu fill. Me’l vaig mirar i inexplicablement en els seus llavis semblava dibuixar-s’hi un somriure. Les meves llàgrimes relliscaven galtes avall, aquest cop, però, estava radiant de felicitat. Les infermeres que em van assistir al part em van comentar que mai havien vist que un nadó acabat de néixer semblés portar aquell somriure als llavis. Un somriure que transmetia felicitat, pau i alegria. Un somriure que comunicava llum i esperança pel món, per la humanitat; en el seu somriure s’hi llegia: Gràcies pel regal de la vida.
Era el meu somriure; era el meu àngel i m’havia salvat.
Aquella nit de primavera, a fora, brillaven més que mai les estrelles.
Maria Prats Aymerich
Finalista del concurs NArcís Lunes
Sant Vicenç dels Horts
viernes, 27 de febrero de 2009
La política és una idea moral
La campanya que va fer, el projecte que presenta Obama, és en primer lloc una idea moral. Ara mateix, quan en plena crisi proclama la necessitat d'una nova ètica de la responsabilitat que restauri la noció perduda de redistribució de beneficis i càrregues -allò que l'obamista Zapatero prefereix ignorar en la seva política econòmica-, està transmetent un criteri moral propi dels pares fundadors d'aquella república americana, que entenien l'economia no només com un produir més, sinó com un servei a una comunitat que persegueix el bé.
Només el liberalisme, la idea de l'egoisme com a motor positiu, i la mà oculta que regulava el mercat, van canviar tot allò. Obama en aquest sentit repara -veurem quant i fins a on- la ruptura produïda amb les fonts originals. I és que Obama, al igual que Clinton, i Blair, s'inspiren en bona part de la seva política en aquest corrent de pensament enfrontat intel·lectualment al liberalisme kantià, el comunitarisme, en la versió que té la seva referència en Sandel, més que en MacItyre o Taylor.
La idea moral es refereix òbviament a qüestions antropològiques, com les relacionades amb la vida (avortament, eutanàsia, ús d'embrions) el significat del ser-home i ser-dona i les institucions insubstituïbles que determinen (drets de pares i mares, matrimoni i adopció homosexual). Però també comprèn altres aspectes, com el càstig i reinserció dels delinqüents, els límits morals del mercat, dels beneficis i les altes retribucions, i en general la forma com es reparteixen les càrregues i les recompenses econòmiques. Afrontar aquestes i altres qüestions exigeix debatre idees controvertides sobre la vida bona, en lloc d'ocultar-les. La neutralitat sobre elles no existeix perquè quan un es declara tal cosa, simplement aposta a favor de la idea predominant en aquell moment.
La idea moral en política significa deliberar amb els nostres conciutadans sobre el bé comú i el destí de la nostra comunitat, però fer això requereix alguna cosa més que la llibertat de triar unes llistes cada quatre anys. Exigeix un determinat coneixement dels assumptes públics, sentit de pertinença i preocupació pel conjunt. En definitiva, un vincle moral amb la comunitat. Tot això demanda que el ciutadà posseeixi determinades virtuts tradicionals. Però el que persegueix la nostra política i la cultura mediàtica que l'acompanya és tot el contrari: escarn de la virtut, ocultació de la veritat, sentit de pertinença degradat a simple assentiment del cabdill postmodern i de l'aparell de partit.
Allò que és progressista ara no seria una nova llei sobre l'avortament, sinó saber per què és tan important que Sacyr no faci fallida després d'haver realitzat operacions financeres impresentables. Conèixer els arguments i debatre'ls públicament de perquè amb els diners de tots s'alimenta la salvació de qui més s'han enriquit, del perquè aquestes fortunes no responen de la situació amb els seus propis recursos en lloc d'utilitzar els nostres. En examinar perquè la crisi se salda enviant gent a l'atur sense plantejar-se què ha succeït, i on estan els grans beneficis de quinze anys d'expansió. Debatre sobre la necessitat en la gran empresa que els treballadors estiguin millor informats de la seva situació mitjançant la participació. Qüestionar la raó de que el Banc d'Espanya romangués silenciós quan bancs i caixes atorgaven a les grans immobiliàries crèdits que insultaven a la raó pel risc i la feblesa de les garanties.
En el nostre país, on la cultura política que alimenta els debats i els projectes és d'una depauperació desoladora, existeix l'estrany perjudici de que quan es parla de moral la solució tècnica desapareix, com si la reflexió ètica no correspongués a l'estadi superior de la racionalitat humana, i molta gent no sentís l'anhel d'una vida pública dotada de més significat i sentit, propi d'una societat bona. Necessitem una política basada en el debat de projectes de com ha de ser una societat bona i sobre com han de ser les virtuts cíviques que permeten construir-la.
La crisi econòmica, començant per la sequera del crèdit, és abans que res una sequera moral, i fins que no restituïm a la política el seu fonament i finalitat de ser una idea moral al servei d'una societat bona regida per homes i dones que busquen la virtut, perquè és condició necessària per a exercir el bé en la vida pública, mentre això no succeeixi, la indecència, és a dir la injustícia, continuarà florint.
Josep Miró i Ardèvol
31/12/2008
domingo, 18 de enero de 2009
Israel, 1957
«Israel és el resultat d’una dispersió multisecular i enyoradissa, exacerbada per una de les explosions de barbàrie més grans, el nazisme alemany.»
Josep Pla
“La franja de Gaza torna a ser un niu d’inseguretat, d’intranquil·litat i de perill. La situació s’enverina com abans del blitz. Si davant els fets de violència no es fa un mínim de justícia, es crearà una situació inseparable a tenir en la mateixa frontera una espelunca terrorista. Tot sembla produir-se amb la intenció de fer una altra guerra...”.
Aquestes paraules no formen part d’un retall de premsa de fa escassos dies. Són la mostra de que el conflicte a Palestina roman estàtic des de fa més de cinquanta anys. Josep Pla ens ho mostra a Israel, 1957. Llibre en què, a partir de l’estada d’un mes a Israel, l’autor explica la situació d’un conflicte que llavors només començava. Descriu, amb el seu estil detallista –i sovint, irònic- la realitat del moment; realitat vista des d’ulls catalans. Aquesta obra, des del punt de vista literari, és totalment descriptiva; és una obra total d’en [1]Josep Pla. Però hi ha quelcom que li dóna un gust totalment diferent a d’altres de les seves obres: el seu caràcter històric. De la forma més senzilla, descriptiva i, fins i tot divertida, l’autor explica l’origen del conflicte araboisraelí, que encara perdura. És aquest, segurament, el llibre ideal per a aquell estimat lector que vulgui conèixer realment l’origen d’aquest conflicte, sense cap mena de politització. Una de les seves característiques principals és la capacitat de predicció de l’autor. Sens dubte, a partir de la seva observació pot entreveure que la situació, en un moment o altre, havia d’esclatar. Cinc anys més tard d’haver-ho plasmat sobre un llibre, tindria lloc la “Guerra dels sis dies” (1962).
Pla segueix una estructura d’idees per tal de descriure’ns no només l’Israel de 1957, sinó l’Israel des de la seva fundació i la seva projecció de futur. El català comença el seu relat embarcant-nos en el Theodor Herzl, embarcació finançada per l’Alemanya Occidental (com a reparació de guerra) la travessia inaugural de la qual Pla en gaudí. Aquest viatge d’anada està totalment format d’infinites descripcions: del Theodor, de la meteorologia, la geografia i dels jueus. És capaç d’introduir-nos, en una dotzena escassa de pàgines, dins el vaixell, que ens durà fins a Haifa. Arribats a terra ferma, l’empordanès ens situa en aquell indret, totalment inestable des de generacions endarrere, a partir d’una introducció al sionisme: moviment de retorn a la pàtria jueva. Després de la destrucció de Jerusalem i el Segon Temple per part de l’emperador Titus (any 70), el poble jueu es dispersà per tots els continents. Llavors es formà l’anomenada diàspora. L’essencial fou l’esperança, generació rere generació, en què algun dia aquelles terres israelianes serien la seva pàtria. El sentiment d’enyorança cap a Israel es mantingué en la memòria dels jueus, com si de quelcom genètic es tractés. Aquesta enyorança, que durà divuit segles, l’autor ho considera clau per a entendre el sionisme.
No obstant, és també realment interessant el miracle d’Israel, tal i com Pla anomena a la problemàtica de l’aigua. Com és sabut, gran part del territori és terra àrida, estèril. Però malgrat això, l’esforç sobrehumà de superar les circumstàncies històriques i del moment i la naturalesa del país, van fer possible la realitat actual. Per a en Pla, aquesta obsessió permanent per a establir un espai acollidor de persones de diferents i variats indrets del món –la diàspora- li ha atorgat a l’Estat d’Israel una gran eficiència. L’autor ens mostra la situació agrària de l’economia del país a partir de les tres zones: el nord, Galilea –fèrtil-; el centre, format per les planures del litoral –colonitzat- i el sud, el Nègueb, desert pur. La base de l’eficiència del país es troba en les conduccions d’aigua, que fan arribar aquest recurs tan apreciat al sud, a les terres sense vida. A mesura que la immigració anà creixent, s’anà avançant la colonització pel desert, per a que hi tinguessin cabuda. Per a que aquesta població acabada d’arribar tingués quelcom per començar a prosperar, a viure, es crearen diversos [2]assentaments agrícoles basats sempre en el cooperativisme. Però el lector és preguntarà com, malgrat la gran eficiència en la gestió dels recursos i del territori, un poble constituït per persones d’arreu del món pot esdevenir una pàtria unida. La [3]política de l’aigua permeté arrelar els jueus a Israel, però què ha permès la unió patriòtica després de divuit segles de diàspora? Pla ens ho mostra fàcil: el renaixement d’una la llengua morta, l’hebreu. La situació babèlica s’intentà solucionar amb el ressorgiment de l’hebreu, i sembla que funciona. L’empordanès esmenta que [4]aquesta resurrecció de l’hebreu equival a la reconstrucció de la societat d’Israel, atomitzada i dispersa [...].
Altrament, l’Estat d’Israel, com bé ja sabem, es troba envoltat d’unes fronteres realment sensibles. Pla es centra en el Golf d’Al-‘Aqabah com a un golf lliure ja de problemes. En canvi ens mostra la problemàtica del canal de Suez (que restava tancat) i als demés països àrabs, Síria, l’Aràbia Saudita i Jordània –amb la negació de l’accés al [5]Mont Scopus, entre d’altres- els quals s’oposen a l’existència de l’Estat d’Israel. Remarcarem però, una frontera d’importància actual, la franja de Gaza. Davant la situació que l’autor hi observà -de contínua inseguretat i violència i la poca efectivitat de l’acció de les Nacions Unides-, fou capaç de predir una altra guerra; predicció que es complí amb el succés de la guerra dels Sis Dies. Qui havia de dir a en Pla que el que ell ja entreveia fa cinquanta anys duraria encara dins els nostres dies...
L’autor subratlla l’occidentalització d’Israel, en relació a la seva classe política, la qual ha estat formada a Occident i s’engloba en l’Agència Jueva, l’Estat i
Un aspecte que l’autor dóna importància és la situació dels [8]refugiats. Afirma que el conflicte es fa etern per la gran quantitat de pensions (
Altrament, Pla esmenta que la creació de l’Estat d’Israel, el fer realitat l’estat jueu, és quelcom espiritual; el territori no permetria allotjar-los a tots. Val a dir que, aquells que decidiren emigrar de la diàspora cap a aquest nou estat, ara viuen amb incomoditat i inseguretat. Per això, segons l’autor, posseir d’una força d’idealisme i passió és essencial per viure a Israel.
Per finalitzar, ens centrarem en un altre dels dilemes que Josep Pla ens planteja. La situació dels cristians a terra santa, ara dividida i totalment inestable, en especial a Jerusalem. Es lamenta de la manca de llibertat que tenen no només els que hi viuen allà sinó també els peregrins. Terra Santa es troba entre l’odi i la venjança, això dificulta i impedeix l’accés d’aquest peregrins als [9]llocs sagrats, rellevants per a un cristià.
Observem com aquest conflicte a hores d’ara encara perdura; un sol territori sobre el qual recolzen diversitats de conflictes; un sol territori on es veuen afectades tres comunitats: la musulmana, la jueva i la cristiana; un sol territori on la pau sembla una utopia eternament indeterminada. Aquest llibre d’en Pla ens dóna una perspectiva d’aquest conflicte araboisraelià molt àmplia, va molt més enllà de gran part dels articles actuals que podem trobar. Es centra en la vida d’Israel, en el seu naixement i la seva evolució, com a país i com a poble, a partir de tot allò que l’autor observa i viu durant la seva estada. No obstant, és un llibre obert del pensament d’en Pla vers aquest conflicte araboisraelià; si aquest llibre hagués estat publicat en l’actualitat, Josep Pla hagués estat titllat de sionista. No obstant, la seva posició es pot considerar com la més encertada, basada en els fets reals ocorreguts i en les seves conseqüències de forma objectiva, sense jutjar la història ni desprestigiar a aquells que s’hi veieren implicats i encara no n’han sortit.
L.S.R.
[1] Aquell lector que conegui Josep Pla, sabrà perfectament de què estem parlant.
[2] Com la moshava, el kibbutz, la mabara, etc. Les terres dels quals havien estat donades pel Fons Nacional Jueu a canvi de la seva posada en activitat.
[3] Pla, J. Israel, 1957. (Ediciones Destino) Barcelona: 2002. Pàg. 84
[4] Pla, J. Israel, 1957. (Ediciones Destino) Barcelona: 2002. Pàg. 97-98
[5] Josep Pla, en el capítol anomenat “Jerusalem, Jerusalem...” (pàg. 180) ens mostra el conflicte amb Jordània amb referència al Mont Scopus, en el qual els israelians hi tenien una universitat, un hospital i una biblioteca –tots ells d’elevada importància- als quals Jordània no els deixava accedir.
[6] Sindicat obrer amb els ideals sindicals del moviment laborista britànic. El pes dels fluxos migratoris a Israel són imprescindibles per a comprendre
[7] Hi predomina el cultiu de regadiu, en especial de cítrics. Com hem esmentat anteriorment, l’aigua és l’element bàsic d’aquesta agricultura. L’exportació de producció agrària és característica de l’economia israeliana.
[8] Àrabs que marxaren d’Israel amb la creació de l’Estat d’Israel.
[9] El llac de Tiberíades, el mont Tabor, Canà, Natzaret, etc.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
