La funció de Déu en el nostre coneixement

Descartes afirmava que Déu és una garantia per assegurar-nos que el nostre coneixement és segur i fiable. Però abans de tot hem de saber a què ens referim quan parlem de Déu. ¿Qui és aquest o això de que parla Descartes que ens ha d’assegurar el coneixement? Aquest Déu del que parla Descartes és el Déu Judeocristià, el qual ens ha estat molt útil pel nostre coneixement.

Durant tota la història de la humanitat, els homes, en el seu procés de recerca de Déu, han tingut moltes i diferents creences espirituals i supersticioses, cosa que els condicionava enormement en la seva manera d’actuar, ja sigui per por a que aquests esperits s’enfadessin o per intentar guanyar-se’ls i ser els més afortunats del poblat. Des que sortia el sol fins que es ponia, tot eren rituals i sacrificis per fer feliços als deus i que no s’enfadessin enviant als homes càstigs i coses dolentes, com ara malalties, morts, males collites, etc. Això va significar un notable impediment en l’evolució humana cap a la seva busca i recerca de la veritat i del coneixement.

Però en un moment de la història, ja no és l’home el que busca a Déu fent-li sacrificis i adorant-lo, sinó que és Déu el que va a buscar a l’home i es manifesta per mitjà d’un jueu anomenat Jesús de Natzaret, que anuncia un únic Déu, aquell ja anunciat abans pels profetes hebreus. I aquest Déu ja no accepta sacrificis, sinó que és ell mateix el que es fa sacrifici per nosaltres en una creu. Aquí és on es manifesta l’Amor total de Déu cap a tots els homes, i es constitueix l’Església de Déu, que és el seu poble. Esdevé un moment de la història en que ja no hi ha esperits ni supersticions que atemoreixin a la gent, tots els esperits i fullets del bosc queden superats i vençuts per Jesucrist i representats en un sol Déu que no ens jutja i castiga, sinó que ens estima a tots per igual; siguem esclaus, homes lliures, servents, nobles, pagesos, etc., i independentment dels actes que fem, de com actuem, ja que només pel fet de ser essers humans ja som considerats fills de Déu.

Aquest és un pas més cap a la recerca del coneixement, però sempre sota la llum del Crist, que és considerat el Camí, la Veritat i la Vida. Una gran part dels filòsofs i científics dels últims temps han estat sota la influència d’aquest Déu Judeocristià, inclòs aquest matemàtic i filòsof anomenat René Descartes. Així doncs que es considera que la filosofia, en aquest temps, a estat al servei de la teologia.

D’altra banda encara podem anar més lluny en la història, fins als grecs, filòsofs no condicionats per la figura d’aquest Déu, i que tenien una gran fe i creença en l’omnipotència de la raó humana. Aquí hi podem trobar una figura important, la de Plató, que a conseqüència de la seva creença en el poder absolut de la raó, deia que el nivell més baix en el coneixement humà era el que es basava en els sentits i en el món material, deixant de banda tot allò d’àmbit racional. Això també va suposar un gran impediment en l’evolució de tot aquell coneixement d’àmbit pràctic, el qual ara l’anomenem coneixement científic i tecnològic, i que avui en dia és un dels més tingut en compte.

També podem anar fins a l’altre extrem dels pensadors filosòfics no influenciats per aquest Déu, com són alguns dels empiristes anglesos, amb la figura referencial de David Hume, el qual deia que tot coneixement possible és aquell que rebem per mitjà d’impressions que provenen del món material, totes les demés idees que tenim són imaginacions nostres i no existeixen, inclús la relació de causa-efecte que nosaltres atribuïm al funcionament de la realitat. De manera que tot allò d’àmbit racional i matemàtic, Hume ho descarta per falta d’impressions provinents de la realitat, fins al punt de posar en dubte l’autenticitat del coneixement adquirit científicament.

Enmig de totes aquestes postures hi trobem les de tots aquells filòsofs i pensadors, que molt sovint són també científics, que no només estan sota la influència d’aquest Déu, sinó que sovint hi tenen una gran relació tant espiritual com religiosa.

Aquí hi podem trobar en Copèrnic, que era un clergue catòlic que va dedicar el seu llibre de l’heliocentrisme al Sant Pare, també en el calendari que actualment utilitzem que és l’anomenat calendari gregorià, ja que fou promulgat per un Papa -Gregori XIII- el qual va fer posar a treballar tots els astrònoms i matemàtics més destacats d’aquell temps per aconseguir-lo. El mateix Galileu va ser sempre un catòlic devot, dues filles del qual es van fer monges. Un dels majors astrònoms italians del segle XIX va ser un sacerdot jesuïta. També podem pensar en el pare de la genètica moderna, Gregor Mendel, que era un monjo caputxí, també en l’actual teoria del "Big Bang" que va ser formulada per un sacerdot belga, en les universitats, que són un invent de l’Església, en un tret característic de la nostra cultura com és l’horari diari amb el que organitzem el que farem durant el dia, que fou dissenyat per Sant Benet per a la vida monàstica. En Blaise Pascal, Spinoza, Leibniz, Berkeley, Kepler (conegut per les lleis de Kepler del sistema gravitatori), Max Planck, Immanuel Kant, fins i tot Isaac Newton, els escrits religiosos del qual constitueixen més de la meitat del seu treball escrit complet i aquests escrits mostren que el seu treball teològic fou cuidadosament planejat i sovint relacionat amb la seva feina en matemàtiques i física, y finalment, entre molts altres, també hi podem trobar el mateix Albert Einstein, la gran figura de la ciència dels últims temps, el qual va ser un gran jueu creient i practicant, que se’l coneix per la frase, “darrere de totes la portes que obra la ciència sempre s’hi troba Déu”.

El fet de creure en aquest únic Déu, generava una sèrie d'avantatges respecte les anteriors postures esmentades, ja que hi ha la creença en una Veritat i en el seu possible coneixement. A diferència de Hume, hi té lloc l'acceptació d'una sèrie de lleis que regeixen la Natura, causa-efecte, a causa de l’existència d'un creador, i d'altra banda també ens trobem amb l'acceptació del coneixement empíric mitjançant els sentit, indispensable per avançar en el coneixement de la realitat, que es contraposaria amb Plató. Finalment també ens trobem davant de l'acceptació de la raó humana, la relació entre raó i fe plantejada per Sant Tomàs d'Aquino, que supera tot el que són supersticions, màgia, religions fonamentalistes, etc.

Amb tot això podem observar que la ciència no considera a Déu com a garantia de coneixement, tal i com deia Descartes, però cal reconèixer que la majoria de les aportacions de la visió judeocristiana avui en dia continuen vigents en una unitat: l'acceptació del coneixement empíric, de la raó i de la possibilitat de buscar lleis naturals (ciència actual). Per contra, l'existència de la veritat és qüestionada avui, ja que des de la postura de John Stuart Mill s'ha passat a parlar d'utilitat, però tot hi així, des d’aquesta posició utilitarista, també es pot observar que la figura de Déu, d’aquest Déu únic, el judeocristià, té i ha tingut una gran funció en el nostre coneixement, perquè simplement en el fet d’haver-hi cregut durant aquests anys, a estat molt útil per avançar enormement en el nostre coneixement tant teòric com pràctic, tant filosòfic com científic, ja que entre altres coses, hem apartat del nostre vessant espiritual tota superstició que ens impedeix avançar cap a la veritat i el coneixement, cap a Déu.

Samuel Segura i Renau