Qui havia de dir, que aquí, amb els temps que corren, es tornaria a parlar del pobre Doctor Grimau. Tu, gran amic meu, que tota la teva vida l’has viscuda a contracorrent, contra grans tsunamis i petites calmes. Vas ser anomenat l’ovella negra de la ciència, sorties en totes les converses fent de tu tota mena de facècies. Tot això pel simple fet del teu gran estudi, basat en la humanitat, en el futur de tots nosaltres. La teva gran teoria, que tants mals de cap et va adreçar, una teoria que portaves sempre sota el braç, i que mai et vas deixar prendre ni refregar.
Potser era massa voluminosa per a que els nostre cervell la pogués entendre, ja que ningú, mai, havia posat la història enlaire, un interrogant al que tots nosaltres anomenàvem el passat, però que tu deies que sempre tornaria. Mai et vaig comprendre, però em va estranyar del que duies sota el braç, quan ens vas explicar a mi i a la resta de companys la gran teoria. M’ho vaig repetir una vegada i una altra, sense poder imaginar el que tu venies anunciant. Però a la fi ho vaig veure:
“Hi havia un home vell, un bon cavaller amb un enorme escut i una armadura el doble de pesant que jo. Sí, era jo. Perquè aquell home tenia la cicatriu que tant em feia baixar l’autoestima. El cas és que, no anava disfressat, sinó que semblava que m’hagués introduit en el Quixot –el llibre de l’escola que tant em va costar llegir–. Després van arribar més homes, i a la llunyania, treien el cap centenars de cavallers que, com vaig comprovar després, ens havíem convocat per a lluitar. I lluitàrem però, em vaig caure del cavall i em vaig veure al terra fred del pis. Havia caigut del llit. Per a mi, no va ser un somni més, a partir d’aquella nit vaig començar a seguir els teus passos.
Vaig esborrar la teva imatge d’estrafolari i eixelebrat Doctor Grimau. N’en vaig crear una de nova, la d’un doctor savi i aciençat, sabent a tothora el que et deies. Et vaig seguir de lluny, no volia que ningú s’adonés que jo em creia i comprenia el que tu explicaves. No obstant, els del meu voltant, amics i família, es van assabentar de la meva comprensió i atenció a allò que tu anunciaves.
Només tenia catorze anys quan em van enviar intern a una escola del nord d’Escòcia. Hi estava tancat. No vaig poder sortir mai d’allà, ni tan sols per vacances. Només em venien a visitar. La meva família sabia que allà jo no podria seguir els teus passos, d’aquesta manera volien que me’n oblidés. I ho van aconseguir.
Amb divuit anys vaig tornar a Barcelona i vaig doctorar-me en psicologia. Més tard, amb vint_i_sis anys em vaig casar i al cap de dos anys més vem tenir en Blai. Seguidament, van venir els bessons, l’Urko i l’Itziar. Tenia la vida més que feta, fins que una dia es va revelar una notícia a nivell mundial. I vaig pensar en tu.
Científics, governs i ciutadans deien que no podia ser cert, però l’estudi estava fet i més que revisat. No ens havíem d’enganyar. Aquella notícia era la realitat: només quedaven tres anys d’energies no renovables. Jo no em vaig sobresaltar, al cap i a la fi, m’ho esperava des que tenia catorze anys, inconscientment, mai se’m va esborrar. Se m’havia quedat gravat. Segons tu i la teva teoria, a partir d’aquí aniríem retrocedint en el temps. Al cap de pocs anys tornaríem a estar al barroc, renaixement, a l’edat mitjana... era impossible! No podia ser cert..., quan ja havíem arribat fins aquell punt, no ho podia admetre. Van ser els tres pitjors anys de la meva vida, i de tots, es clar. Uns gastant tota l’energia que podien, d’altres fabricant objectes i aparells d’energia renovable, governs histèrics, ciutadans en estat de xoc... Els únics que es van quedar indiferents foren els indígenes australians i americans i les tribus de l’Àfrica.
Quan vaig complir trenta cinc anys estàvem en una fase pre-industrial, és a dir, només quedava alguna fàbrica amb energia hidràulica, no teníem ni llum, ni gas, ni aigua corrent. Al cap de cinc anys més, va ser pitjor. I així, cada cinc anys retrocedíem cent anys en el temps.
Fins que van arribar les guerres o més ben dit, fins que vàrem iniciar les guerres. Una lluita constant de terres i patrimonis. Vàrem arribar a la era que tu, doctor, vas dir que duraria centenars d’anys i on la gent nascuda al segle XX i XXI moriria al no poder suportar-ho. En part, va ser cert, moltíssima gent moria per la guerra i la que no, entrava en estat de xoc i d’incomprensió absoluta. A aquests últims, els seus propis fills i descendents els mataven o els tancaven en torres ja que deien que s’havien tornat bojos.
Però he quedat jo. Aquest canvi tan brutal d’èpoques també ha afectat a la meva família. Amb una dona incapaç de dir bon dia. Igual que en Blai i l’Itziar, junt amb el seu marit. Tots ells, amb un estat de xoc tan elevat que fa que els hagi de cuidar jo tot sol ja que sinó, els seus propis fills els matarien. L’Urko, en pau descansi. Els meus néts, al llunyà horitzó lluitant per la que era i és la meva pàtria i per a ells la seva terra. La qual un dia va ser Catalunya i més tard anomenada Corona d’Aragó.
I jo aquí, tancat a casa, amb quatre persones que només dormen i mengen. Sóc l’eixelebrat i estrafolari Doctor Puigderajols. Surto en totes les converses fent de mi tota mena de facècies. Tot això per la meva simple teoria, que tants mals de cap m’ha portat. Deu ser massa voluminosa per a ells ja que no entenen que fa quaranta cinc anys teníem cotxes, televisors, electrodomèstics... perquè simplement, no saben el que és.
Han estat a punt de tancar-me en una torre per boig, però han pensat: Per què tancar-lo si es tanca ell mateix amb els altres quatre a casa seva?. Però el consegüent ha estat pitjor, m’han enviat a lluitar. Per això estic aquí, redactant les meves memòries, ja que va haver un dia en que la gent sabia el que això significava.
Amb setanta cinc anys, lluito dia rere dia com un gran cavaller, tot ornamentat i amb armadures, reconstruint la imatge viscuda al somni que vaig tenir ara farà seixanta anys.
Qui havia de dir, que aquí, amb els temps que corren, tornaria a pensar en tu, pobre Doctor Grimau, gran i estimat amic meu.
L.S.R.
Any 2004
No hay comentarios:
Publicar un comentario