La independència de Kosovo,
un somni fet realitat.
La mort de [1]Tito i una crisi econòmica provocà la fi de la República Democràtica Federal de Iugoslàvia, que quedà dividida en [2]sis repúbliques. D’aquestes sis repúbliques, hi destaca Sèrbia, coneguda arran del [3]conflicte de Kosovo i, d’altra banda, per l’assoliment de la independència de Montenegro, a l’any 2006. Centrem-nos però, en el conflicte albano-kosovar.
Cap als inicis de la dècada dels anys ’90, els moviments pacifistes per assolir el somni de la població albano-kosovar afloraren, però amb un mitjà clar i concís, el de la no-violència. No obstant això, temps més tard, com a tot moviment d’independència, la població albanesa més radical s’agrupà i formà l’Exèrcit d’Alliberament Kosovar. Aquest moviment, a favor del recurs de la violència, fou el responsable de nombrosos atacs dirigits a la minoria sèrbia de la província kosovar.
Després de nombrosos conflictes entre l’any 1996 i 1999 entre Sèrbia i Kosovo, aquest últim aconseguí l’administració [4] de la seva província, fixant la mirada en el futur.
A les eleccions de l’any 2007 resultà triomfant l’antic guerriller [5]Hashim Thaçi, el qual retornà l’esperança al poble kosovar, ja que durant la seva candidatura declarà fer realitat la independència de Kosovo.
L’esperança donà fruits i, mesos més tard, el 17 de febrer de 2008, era declarada la República de Kosovo com a independent, de forma unilateral, de la República de Sèrbia.
Aquest succés ha tingut i continua tenint una repercussió molt important a nivell internacional. La Unió Europea i els EUA han recolzat aquest fet mentre que Rússia (entre d’altres) la refusat totalment. A casa nostra, el ministre de l’exterior del govern espanyol féu unes declaracions al diari Público envers aquesta proclamació d’independència: “Espanya no va a reconocer el acto unilateral [de la proclamación de la independencia de Kosovo] porque no respeta la legalidad internacional”.
Però, d’altra banda, molts han aprofitat aquest fet per relacionar-lo amb els nacionalismes basc i català, en especial -malgrat sembli curiós- a fora d’Espanya, on aquest succés ha suscitat diverses opinions. A [6]Berlín, la negativa de reconèixer la independència de Kosovo a fet retornar a l’Estat Espanyol el seu posat mediàtic, el de jugar fora de joc (envers l’Unió Europea). D’altra banda, a [7]Lausanne, el fet kosovar a obert grans debats sobre la situació de Catalunya i Espanya mentre que hi triomfa el nul interès per les properes eleccions espanyoles. I, finalment, a [8]Edimburg, la coneguda [9]frase del Ministre d’Exteriors espanyol acompanya a Espanya en tots els titulars escocesos.
En definitiva, observem com aquesta solució a un conflicte que ha durat anys i que ha complert el somni de la població albano-kosovar, ha adquirit un caire internacional totalment polític i mediàtic enlloc de fer reflexionar sobre tots els beneficis que això comportarà als ciutadans d’aquesta nova República de l’ex-Iugoslàvia.
[1] Tito fou declarat l’any 1963 President de per vida
[2] Podem observar aquestes sis repúbliques al mapa.
[3] Aquest conflicte, conegut també com la Guerra de Kosovo, estigué format per dos períodes. El primer, de l’any 1996 al 1999 i el segon, l’any 1999. Durant aquest període hi hagué una gran minorització per part de Sèrbia a la província de Kosovo per tant, una gran nombre de persones foren desplaçades a camps de refugiats. Val a dir però, que Kosovo rebé el suport de l’OTAN.
[4] Aquesta administració era provisional i regida per part de l’ONU, fou anomenada: United Nations Interim Administration Mission in Kosovo
[5] Hashin Thaçi, ex-guerriller del Ushtria Çlirimtare Kombëtare (Exèrcit d’Alliberació de Kosovo)
[6] Segons el lector corresponsal de La Vanguardia a Berlín, Martí Adroher.
[7] Segons el lector corresponsal de La Vanguardia a Suïssa, Tony Martínez.
[8] Segons la lectora corresponsal de La Vanguardia a Escòcia, Tania Lobato.
[9] “España no lo va a reconocer porque no respeta la legalidad internacional”
