El sol ja fa hores que a marxat a dormir. És tard, segons el temps. Però què és el temps? Què és l’avui i què és el demà? El temps és la principal excusa per no fer quelcom. Quantes vegades hauré dit “és que no tinc temps!”... i resulta que és un invent més. Les hores passen, els dies marxen, els anys volen, i de nou Nadal, de nou fent anys, una altra vegada cap d’any. El temps és res i menys. Però en canvi hi tenim la nostra vida lligada; sovint la meva vida depèn del tinc o no tinc temps.
Ara que tinc temps, és quan penso i rumio... no en coses tan absurdes com aquesta, està clar. Però aquests dies tot es para. No he d’estar pendent de les hores que dormo o deixo de dormir... al cap i a la fi, demà ningú m’espera a les 8 a Barcelona. No penso en el demà ni en l’altre ni en l’altre; penso en allò que he fet avui però, sobretot, en allò que podria haver fet en aquests darrers mesos i que no he fet, fent ús de l’excusa de sempre.
Quantes vegades m’has parlat i no t’he escoltat; quantes vegades has vist refusada la teva mirada; quantes vegades has esperat paraules que mai he pronunciat; quantes vegades has desitjat sentiments que he estat incapaç de mostrar; quantes, quantes, quantes... Moltes. El meu cor n’és conscient, però sovint no és ell qui actua, o almenys en el meu cas. Pensar i actuar racionalment és el meu gran defecte; només de la raó no pot viure l’home.
L’home neix fruit de l’amor. Per tant, sense amor no hi ha qui visqui; sense amor, res. L’amor és infinit, és perdurable, etern; no pas racional.
Aquesta nit a Castelló, de fred i pluja, el meu cor a vençut a la meva ment; és capaç d’actuar per sobre la raó; és capaç d’estimar sense comprendre; és capaç d’estimar a aquell que el va ferir.
Ara que tinc temps, és quan penso i rumio... no en coses tan absurdes com aquesta, està clar. Però aquests dies tot es para. No he d’estar pendent de les hores que dormo o deixo de dormir... al cap i a la fi, demà ningú m’espera a les 8 a Barcelona. No penso en el demà ni en l’altre ni en l’altre; penso en allò que he fet avui però, sobretot, en allò que podria haver fet en aquests darrers mesos i que no he fet, fent ús de l’excusa de sempre.
Quantes vegades m’has parlat i no t’he escoltat; quantes vegades has vist refusada la teva mirada; quantes vegades has esperat paraules que mai he pronunciat; quantes vegades has desitjat sentiments que he estat incapaç de mostrar; quantes, quantes, quantes... Moltes. El meu cor n’és conscient, però sovint no és ell qui actua, o almenys en el meu cas. Pensar i actuar racionalment és el meu gran defecte; només de la raó no pot viure l’home.
L’home neix fruit de l’amor. Per tant, sense amor no hi ha qui visqui; sense amor, res. L’amor és infinit, és perdurable, etern; no pas racional.
Aquesta nit a Castelló, de fred i pluja, el meu cor a vençut a la meva ment; és capaç d’actuar per sobre la raó; és capaç d’estimar sense comprendre; és capaç d’estimar a aquell que el va ferir.
L.S.R.
No hay comentarios:
Publicar un comentario