En la centúria del 1200 la civilització europea va viure un intens i perllongat conflicte cultural que, de no haver-se resolt, hagués tirat per terra els fonaments d'Occident. Va sorgir del xoc entre la filosofia d'Aristòtil, redescoberta a partir dels filòsofs musulmans i jueus, especialment de Ibn Rushd, Averroes, i la cultura hegemònica sorgida del pensament d'Agustín de Hipona, el gran savi cristià del segle IV, nascut en el que avui és Algèria.
Les diferències entre ambdues concepcions resultaven insalvables perquè discrepaven en qüestions bàsiques, com l'adquisició del coneixement, la comprensió de la veritat, i la naturalesa de l'error. Era un debat entre teòlegs (els agustinians) i filòsofs (els aristotèlics) en la qual fins i tot el llenguatge de l'altre “resultava incomprensible”. Però d'aquesta ruptura va sorgir el major projecte cultural d'Occident que continua fructificant en els nostres dies, suscitant pensadors de la talla de Maritain, i Alasdair MacIntyre. El seu autor va ser Tomás de Aquino.
La incommensurabilitat de cadascuna de les concepcions enfrontades feia difícil el reconeixement de l'altre, si solament es vivia en un dels dos camps. Per als contendents les opcions eren la ruptura, o aplanar les pròpies idees per a així fer-les convincents als altres. Ambdós plantejaments són els propis de la política catalana en el seu enfocament espanyol. Però Tomás no va escollir cap d'aquests camins sinó que, a partir de les concepcions contendents, va construir una nova i potent forma de pensar la realitat.
L'Aquinate es va preocupar de ser una espècie de nadiu de les dues cultures antagòniques per a les quals no necessitava traducció. Sense acceptar la ruptura, ni falsejar les diferències, va convidar a entendre els assoliments dels uns i els altres jutjats des de les perspectives del camp oposat, i a reconèixer les limitacions i defectes d’agustinians i aristotèlics, des dels seus propis punts de vista. No va conciliar l’inconciliable sinó que va construir un marc de referència nou on trobar-se. El seu èxit ha estat tan gran que la seva creativa forma de pensar segueix funcionant, encara que abans, Tomás va ser considerat sospitós i perillós per ambdós bàndols.
Crec que l'acritud a la que ha arribat la relació entre Espanya i Catalunya pot resoldre's mitjançant el mètode que assenyala aquell precedent com projecte viscut en el bé. No ha de ser tan difícil. Això nostre no passa de discrepància amistosa comparat amb la ferocitat amb la que pugnaven agustinians i aristotèlics.
Josep Miró i Ardèvol
La Vanguardia
VIII/XII/MMVIII
No hay comentarios:
Publicar un comentario